Raons de la meva decisió

Un company salmantí d'aquests anys dels estudis de CCRR a Madrid, professor de filosofia, em proposava fer-li arribar alguna reflexió pròpia, o informació publicada, per poder entendre millor des de la seva realitat, amb un altre punt de vista i que ell entén que amb menys informació, què és el que està passant a Catalunyai què ens ha portat fins al moment actual, sobre la raó que tanta gent vulgui separar-se.

Abans de donar raons, intento fer un esforç històric sintètic:

• Catalunya forma part d'Espanya des de fa anys, és cert.

• Cal remuntar-se als anys l713-14, quan es va realitzar el setge de Barcelona amb la caiguda de la ciutat l'11 de setembre dins la Guerra de Successió Espanyola. Aquesta data es recorda com la Diada Nacional de Catalunya. El 1716, amb els Decrets de Nova Planta es crea l'estat espanyol amb un règim de monarquia absoluta.

• En el procés de canvi de règim de la dictadura del militar Franco al model democràtic actual, la Generalitat de Catalunya va ser restaurada pel govern d'Adolfo Suarez el 29 de setembre de 1977, mesos abans de l'aprovació de la Constitució de 1977.

• El 30 setembre de 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar un nou Estatut, que va ser aprovat pel Congrès dels Diputats (30 de març) i el Senat (10 de maig) amb substancials modificacions i aprovat pel poble de Catalunya en referèndum (18 de juny) com a Llei Orgànica, només per sota de la Constitució. Tot i així havia estat "cepillado" en paraules grolleres i poc respectuoses de l'ex vicepresident del govenr espanyol, Alfonso Guerra.

• Convé recordar que Catalunya ja havia disposat d'altres 2 Estatuts d'autonomia, els de 1932 i de 1979, més el projecte de 1919 que no va ser aprovat. Tot això demostra un sentiment comú i interès del poble de Catalunya per ser. 

• Quatre anys després, a iniciativa d'un recurs del PP, el 28 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional va modificar el text aprovat per les dues instàncies i aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, retallant l'articulat. Convé remarcar que això va trencar aquell consens i equilibri de poders que conferia al Parlament de Catalunya la possibilitat d'iniciar un tràmit de nou Estatut, a les Corts Generals espanyoles l'opció de revisar-ho i, finalment, al poble de Catalunya a ratificar-ho. Un grup de menys de 10 persones es va carregar el sentir de 2 parlaments i un poble. Legal? Potser sí. Coherent? Ara veiem que no.   

• Durant el temps de redacció d'aquest Estatut, altres comunitats autònomes espanyoles van seguir processos similars afegint articles similars als del de Catalunya, que en aquells casos no van ser anul·lats pel mateix Tribunal Constitucional. Coherent? És ben clar que no. 

• El 10 de juliol del 2010 es va realitzar a Barcelona una manifestació, amb 1'5M de participants, sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim" en contra de la resolució del Constitucional amb el suport de tots els partits polítics del Parlament de Catalunya, llevat del PPC i Ciutadans. 

Tot l'anterior, mostra l'existència d'un sentiment identitari comú i d'un esforç dels catalans per poder continuar sent. A partir d'aquí, quins són els sentiments majoritaris de la població catalana: 

• Desafecció de la forma d'ésser i organitzar-se de l'Estat espanyol. Cert que el 1977 es va fer un pacte i que potser seria el millor que es podia fer en aquell moment, però se'ns ha quedat petit. 
• Desafecció d'alguns aspectes concrets de la cultura espanyola. El cas de les curses de braus n'és un exponent.
• Cansament de sentir-se un poble continuament faltat al respecte. El "a por ellos" d'aquesta última setmana ho exemplifica.
• Rebuig per la dificultat de viure amb normalitat l'existència i l'ús habitual i generalitzat, sense cap mena de problema, de la gran majoria de la població de dues llengues, el català i el castellà.
• Rebuig per les traves continues que des dels diversos governs de Madrid es posen a la dinamització de l'economia catalana. Els màxims exponents ón l'aeroport del Prat, el corredor mediterrani, tot i que n'hi ha d'altres.
• Cansament en la solidaritat interna, sabedors de la gran aportació que realitzem els catalans i la poca transparència en les dades de les balances fiscals. 
• Estima per les persones espanyoles. Tots compartim llaços familiars, d'amistat, de compromís associactiu, empresarial...
• El món en el que vivim no acaba de ser el que volem. Hi ha democràcia a Catalunya, Espanya i Europa? Sí, però sommiem en un altre tipus de democràcia més participativa, més basada en les persones, amb més drets, menys lligada a l'economia de mercat.
• Sabedors que la Catalunya que tenim pateix també alguns dels problemes de la societat espanyola i europea, però volem aprofitar aquest canvi de model, no per fer-ne un igual en català, sino per poder-ho canviar.
• Desconfiats d'algun tipus de procès de canvi que se'ns pugui proposar des de l'Estat, havent vicut ja processos similars. 
• Sentint-nos adults com a poble, amb ganes d'assumir la nostra responsabilitat en la nostra auto gestió, fent-la el millor que puguem. 
• Amb ganes de continuar amb la millor relació possible, familiar, d'amistat, d'interesos amb les persones de l'altra vora de l'Ebre i amb el país veí d'Espanya.

Ja per acabar, rebatre 2 preguntes que m'han fet sovint directament:

? La primera, apelant a la llarga història comuna, més de 500 anys, diuen. D'acord, però això no és excusa per no poder canviar les coses. Durant milers d'anys van hacer dinosaures a la Terra i en algun moment, van desaparèixer. El cristianisme era central a Europa durant segles, i ara conviu amb altres confessions. 

? La segona. Sabeu que pedreu molt? que en sortireu de la UE? Saps també que....? Corresponen més a desitjos que no realitats contrastables. Ni ells ho saben, ni jo tampoc, tot són especulacions. Però tot i que fos així, vull intentar-ho.