De la venjança de l'AT a l';amor del NT

Al llarg de la història, el concepte de venjança ha anat canviat. En temps antics, quan érem més propers als animals i els homes ens deixaven endur més pels instints primaris, la llei del més fort, la idea de la supervivència dels meus o l'anomenada llei de la selva era el que valia. És per això que si un i altre tenien problemes, o jo et matava a tu o tu em mataves a mi. 

En temps històrics més avançats (en la línia del temps, que no en la humanitat de les accions de les societats) la venjança es va imposar. Quan una tribu o un regne infringia una humiliació, destrossa o similar a un altre, la venjança no quedava només en tornar el mal comès. S'hi tornava amb escreix. Si dos pobles tenien problemes, si tu et mataves un, jo et matava deu o cent.

Una altra forma terrible que es va imposar en alguns llosc i moments va ser la provocació d'una mort lenta i dolorosa. Pensem en les crucifixions romanes o més endavant en les tortures de la Inquisició cristiana, dels japonesos o els nazis durant la II Guerra Mundial.

Llegim en diversos llocs de la Bíblia, fent referència a l'Antic Testament, l'anomenada llei del Talió, resumida en l'expressió "ull per ull, dent per dent":

• En el codi de l'aliança, apartat de lesions corporals del llibre de l'Èxode: "Però si hi ha lesions, el culpable pagarà vida per vida, 24 ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu, 25 cremada per cremada, ferida per ferida, cop per cop." (Ex, 21,23)
• En el codi de santedat del llibre del Levític: "Al qui lesioni un seu company, li faran el mateix que ell ha fet: fractura per fractura, ull per ull, dent per dent. Li faran el mateix que ell ha fet a l'altre. Qui mati un animal ha de compensar-ho amb un altre. Però qui mati un home morirà." (Lv 24,19-21)
• En les normes dels tribunals del llibre del Deuteronomi: "No tinguis compassió del culpable: vida per vida, ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu." (Dt 19,21)

la qual llegida des dels nostres temps actuals pot ser clarament criticada doncs duu implícita la venjança. També altres cultures com la babilònica (s. XVIII a. C.) recollien idees similars, en aquest cas en el conegut com a Codi d'Hammurabi. Però avançant de forma paral·lela a la línia del temps i de la humanització de les cultures, cal veure-la com un avenç. Aquest tipus de lleis posaven fre a la barbàrie indiscriminada. Quan tu em mates un, jo et mato un, de forma proporcional.

I que ens aporta el cristianisme? què aporta Jesús que intenten transmetre després els deixebles? En el sermó de la muntanya, quan fa referència a la venjança, les paraules de Jesús són aquestes "Ja sabeu que es va dir: Ull per ull , i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres. Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar." (Mt 5,38-42; cfr. Lc 6,29-30).

Avui en dia el codi civil i penal prova de rescabalar les víctimes o als seus familiars més directes però sense permetre la venjança personal. Els estats, des dels respectius poders judicials són els encarregats exclusius d'impartir la justícia i executar les penes imposades. Un pas més en la racionalització i la humanització de la justícia.

Amb la màxima que cal intentar ajudar el culpable en la seva reinserció a la societat, molts estats del món tenen prohibida la pena capital, la pena de mort, acceptant com a càstig màxim la presó de per vida. Tot i que el debat resta obert, què es pitjor, la pena de mort o la presó de per vida? I seguint amb la pena de mort... també hi ha un debat obert entre defensors (associacions de víctimes, per exemple), detractors (ONG com AI, per exemple) i les diverses formes judicials d'arreu: càmera de gas, injecció letal, cadira elèctrica, forca, decapitació, lapidació...?