Pensament social cristià i doctrina Social de l'Església

El cristianisme és una religió amb 20 segles d'història, al llarg dels quals ha pautat la vida de milions de persones que han volgut seguir l'exemple de Jesús de Natzaret, aquell jueu del segle I que va revolucionar la seva societat en enfrontar-se a les classes dirigents i als esquemes establerts defensant la vida de les persones, sobre tot d'aquelles més vulnerables, en aquells moments dones, malalts, endimoniats, pagans...

És per això que ja trobem als Evangelis multitud de referències a la realitat social, el que mostra que per a Jesús aquesta no era aliena i que en els seus actes i paraules incloïa aquesta realitat: "Jesús els cridà i els digué: --Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom." (Mt 20,25-28). 

Al llarg d'aquests 20 segles, l'església cristiana, formada per homes, cosa que no es pot oblidar, ha tingut bons i mals moments. Això és innegable. La finalitat d'aquest text és la de presentar el que són el pensament social cristià i la doctrina social de l'Església.

El pensament social cristià el forma tota la reflexió feta al llarg d'aquests 20 segles. I en dir tota és tota: des de les primeres reflexions en forma de paràboles i miracles del propi Jesús que trobem a les Escriptures, passant per les cartes paulines amb les recomanacions per a les gents de les diverses comunitats cristianes i acabant, per exemple, per les reflexions del sacerdot i teòleg guipuscoà José Antonio Pagola (enllaç) o la Fundació Lluís Espinal - Cristianisme i Justícia (enllaç).  

En canvi, pel nom de Doctrina Social de l'Església (DSE) s'entén majorment tots aquells texts de la jerarquia que s'iniciaren amb la valenta Encíclica Rerum Novarum del papa Lleó XIII de l'any 1891 que tenia per objectiu tendir ponts entre el món i l'església d'aquell moment, que es trobava profundament distanciada de la societat. Altres documents d'aquesta DSI ja els vaig enumerar a l'entrada "De la Rerum Novarum a la Laudato Si" de 21 de juliol de 2015.

La fe no és quelcom només íntim de les persones, té una vessant social, unes implicacions del cristià compromès cap els seus germans. De la mateixa manera que Déu es preocupa pel seu poble "El Senyor li digué: --He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; 8 per això he baixat a alliberar-lo del poder dels egipcis i fer-lo pujar des d'Egipte cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel" (Ex 3,7-8). 

Cardenal Prefecte Müller i teòleg Jose Maria Pagola

El pensament social cristià ha influït des de sempre en la doctrina social de l'Església, ja que els diferents pontífexs han escoltat els cristians de base a través de les parròquies, de les congregacions vaticanes, dels bisbes... abans de posar-se a escriure les encícliques.

De la mateixa manera, la DSE ha fet reflexionar a milions de cristians i cristianes que volen viure l'evangeli. Aquesta doble relació implica un procés obert de reflexió a través del qual es manifesta la vitalitat de l'Església al missatge de Jesús que es va actualitzant en cada moment històric.

Un exemple de la relació entre aquestes dues realitats, no sempre fàcil, el tenim en la disputa haguda els últims anys entre la Congregació per la Doctrina de la Fe i el teòleg Pagola sobre el seu llibre "Jesús. Aproximación histórica", resolta finalment l'octubre de 2013 (enllaç).