La masculinitat entra en crisi (perillosament)

La masculinitat entra en crisi (perillosament) és el títol d'una entrada del Bloc Feminisme Crític, apartat del CRÍTIC, mitjà de comunicació especialitzat en periodisme d’investigació impulsat per un grup de periodistes que hi treballen com a cooperativa.

Tot i que em sembla un text portat una mica fins a l'extrem... si serveix aquesta Entrada per mostrar una forma diferent de pensar i per donar peu a la reflexió, benvinguda sigui!

Comença el text remarcant la paradoxa que es dóna en els casos de violència masclista mortal: sabem molt sobre la víctima i molt poc sobre l’agressor. Els agressors, de fet, sovint semblen considerats irrellevants. No en sabem el nom, se’ls oculta, i molt sovint se’ls tracta com una desviació. Un problema individual. 

Però continua amb la intuïció que la violència masclista no és un problema individual ni una desviació; afirma que és una norma, reproduïda, una i mil vegades, i manifestada aquest cop de la forma més extrema i inapel·lable. La permissivitat, la inacció i la incomprensió socials, són l’oli en el llum de futures violències. El sistema actual, que prima la masculinitat com a una norma social establerta, per sobre de la feminitat. i que es fonamenta en el contracte social del liberalisme, però també en el contracte sexual entre homes, que exclou les dones de la fraternitat. Aquest ordre social s’ha anomenat capitalisme patriarcal.

Un sistema d’organització que dibuixa l’home ideal (un ideal impossible d’acomplir) com a un ésser lliure, centrat en sí mateix, sense dependències, autosuficient, racional, emprenedor i competitiu. Un home sempre fort, un home que no plora, que no deixa aflorar els sentiments, que no es pot permetre ser sensible. És un home dedicat a coses importants, al treball, a la política, a la ciència... Un home que ho té tot: casa, cotxe, relacions, negocis, viatges... Un home que manté una família i que la gestiona amb ordre i mà dura quan cal, i sense donar explicacions. Un home dur i possessiu, opriment per a les dones (sovint també els febles...), un home arriscat, i si cal, violent.

Aquest ideal d’home ha funcionat durant temps perquè tenia la seva contrapart. La dona s’ha construït des de l’alteritat a les característiques masculines. Ella és l’altre. I així si ell compta, ella no compta. Ell és actiu, ella és passiva. Ell és racional, ella és irracional. Ell objectiu, ella subjectiva. Ell fort, ella dèbil. Ell centrat en sí mateix, ella bolcada en els altres. Ell central, ella perifèrica. Ell públic i visible, ella privada i invisible. Les característiques no només són contràries, sinó que n’hi ha unes que es valoren, les masculines, i unes altres que es menyspreen, les femenines.

Ets tu, un home segons aquest ideal? 
Porta de forma unívoca, aquest ideal, a la felicitat?
I les dones? Quin espai les hi deixem?