dilluns, 8 d’agost de 2016

La misericòrdia de Déu, a la justícia

Ara fa vuit mesos que els cristians i cristianes estem vivint la proposta del papa Francesc de l'any de la misericòrdia (enllaç), a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" el dia 8 de desembre de 2015. 

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

Recullo de la bula "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català) el text dels números 20 i 21 en el qual Francesc fa una reflexió sobre la justícia humana, la justícia de Déu,
20. No serà inútil en aquest context recordar la relació existent entre justícia i misericòrdia. No es tracta pas de dos aspectes contradictoris, sinó d’una única realitat que es desenvolupa progressivament fins a aconseguir el seu àpex en la plenitud de l'amor. La justícia és un concepte fonamental per a la societat civil quan, normalment, es fa referència a un ordre jurídic a través del qual s'aplica la llei. Per justícia s'entén també que a cadascú ha de ser donat el que li és degut. En la Bíblia, molts cops es fa referència a la justícia divina i a Déu com a jutge. Generalment és entesa com l'observació integral de la llei i com el comportament de tot bon israelita conforme als manaments donats per Déu. Aquesta visió, però, ha portat no poques vegades a caure en el legalisme, falsificant el seu sentit originari i enfosquint el profund valor que la justícia posseeix. Per superar la perspectiva legalista, caldria recordar que en la Sagrada Escriptura la justícia és concebuda essencialment com un abandonar-se confiat a la voluntat de Déu. 
Per la seva banda, Jesús parla molts cops de la importància de la fe, més aviat que de l'observança de la llei. És en aquest sentit que hem de comprendre les seves paraules quan estant a taula amb Mateu i els seus amics diu als fariseus que el criticaven perquè menjava amb els publicans i pecadors: «Aneu a aprendre què significa: Misericòrdia vull i no sacrificis. Perquè no he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mt 9,13). Davant la visió d'una justícia com a mera observança de la llei que jutja, dividint les persones en justos i pecadors, Jesús s'inclina a mostrar el gran do de la misericòrdia que busca els pecadors per oferir-los el perdó i la salvació. Es comprèn perquè en presència d'una perspectiva tan alliberadora i font de renovació, Jesús hagi estat rebutjat pels fariseus i pels doctors de la llei. Aquests, per ser fidels a la llei, posaven només pesos sobre les espatlles de les persones, però així frustraven la misericòrdia del Pare. El reclam a observar la llei no pot obstaculitzar l'atenció per les necessitats que toquen la dignitat de les persones. 
Respecte d'això és molt significativa la referència que Jesús fa al profeta Osees –«jo vull amor, no sacrifici». Jesús afirma que d'ara en endavant la regla de vida dels seus deixebles haurà de ser la que dóna la primacia a la misericòrdia, com Ell mateix testimonia compartint la taula amb els pecadors. La misericòrdia, un cop més, es revela com la dimensió fonamental de la missió de Jesús. És un veritable repte per als seus interlocutors que s’aturen en el respecte formal de la llei. Jesús, en canvi, va més enllà de la llei; el seu compartir amb aquells que la llei considerava pecadors permet comprendre fins on arriba la seva misericòrdia. 
També l'Apòstol Pau va fer un recorregut semblant. Abans de trobar Jesús en el camí de Damasc, la seva vida estava dedicada a perseguir de manera irreprensible la justícia de la llei (cf. Fl 3,6). La conversió a Crist el va conduir a ampliar la seva visió precedent fins al punt que en la carta als Gàlates afirma: «Hem cregut en Jesucrist, i així com justos, no per les obres de la Llei» (2,16). Sembla que la seva comprensió de la justícia canvia radicalment. Pau ara posa en primer lloc la fe i ja no la llei. No és l’observança de la llei que salva, sinó la fe en Jesucrist, que amb la seva mort i resurrecció porta la salvació junt amb la misericòrdia que justifica. La justícia de Déu esdevé ara l’alliberament per als qui estan oprimits per l'esclavitud del pecat i de totes les seves conseqüències. La justícia de Déu és el seu perdó (cf. Sl 51,11-16).
21. La misericòrdia no és contrària a la justícia sinó que expressa el comportament de Déu envers el pecador, oferint-li una ulterior possibilitat per examinar-se, convertir-se i creure. L'experiència del profeta Osees ens ve a ajudar per mostrar-nos la superació de la justícia en la direcció de la misericòrdia. L'època d'aquest profeta es compta entre les més dramàtiques de la història del poble hebreu. El Regne està pròxim de la destrucció; el poble no ha romàs fidel a l'aliança, s’ha allunyat de Déu i ha perdut la fe dels Pares. Segons una lògica humana, és just que Déu pensi a rebutjar el poble infidel: no ha observat el pacte establert i per tant mereix la pena corresponent, l'exili. Les paraules del profeta ho testifiquen: «No tornarà al país d'Egipte, sinó que Assur serà el seu rei, perquè no han volgut convertir-se» (Os 11,5). I no obstant això, després d'aquesta reacció que apel·la a la justícia, el profeta modifica radicalment el seu llenguatge i revela el vertader rostre de Déu: « Això em trasbalsa el cor, s’encén la meva pietat. No cediré a la meva indignació, no tornaré a destruir Efraïm, perquè jo sóc Déu i no un home, sóc el Sant, present enmig teu: no sóc dels qui es passegen d’ací d’allà» (11,8-9). Sant Agustí, com comentant les paraules del profeta diu: «És més fàcil que Déu contingui la ira que la misericòrdia».13
Si Déu s’aturés en la justícia deixaria de ser Déu, seria com tots els homes que invoquen respecte per la llei. La justícia sola no basta, i l'experiència ensenya que apel·lant només a ella es corre el risc de destruir-la. Per això Déu va més enllà de la justícia amb la misericòrdia i el perdó. Això no significa restar valor a la justícia o fer-la supèrflua, al contrari. Qui s'equivoca haurà d'expiar la pena. Només que aquest no és el fi, sinó l'inici de la conversió, perquè s'experimenta la tendresa del perdó. Déu no rebutja la justícia. Ell l'engloba i la supera en un esdeveniment superior on s'experimenta l'amor que està a la base d'una veritable justícia. Hem de prestar molta atenció al que escriu Pau per no caure en el mateix error que l'Apòstol retreia als seus contemporanis jueus: «Desconeixen la justícia que ve de Déu i busquen de fer-se justos pel seu propi compte, sense sotmetre’s a la justícia salvadora de Déu. Perquè Crist és el terme de la Llei, i així tothom qui creu en ell rep la justícia de Déu» (Rm 10,3-4). Aquesta justícia de Déu és la misericòrdia concedida a tots com a gràcia per raó de la mort i resurrecció de Jesucrist. La Creu de Crist, llavors, és el judici de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món, perquè ens ofereix la certesa de l'amor i de la vida nova.
Com podem veure, justícia i misericòrdia van de la mà. Jesús no va voler deixar de banda la justícia, basada en la Llei, sino superar aquesta última amb el manament de l'amor. No és això mateix el que pretén idealment el sistema penitenciari? No és l'objectiu màxim la rehabilitació de les persones per a poder tornar a la societat? Però quins són els mecanismes que s'hi posen per aconseguir-ho?

D'igual manera... quin és l'objectiu de pares o professors en posar un càstig a un infant o jove? De ben segur que no ha de ser la humiliació si no més bé promoure la reflexió personal sobre les conseqüències del fet, rescabalar els possibles danys comesos i adonar-se d'una nova forma de fer.

A finals de curs passat vaig tenir una situació molt desagradable amb un mida de càstig que vaig creure convenient aplicar a un petit grup d'alumnes. De veritat que jo pensava estar actuant de forma coherent i per promoure aquesta reflexió personal davant una actitud continuada. Davant la pressió dels propis alumnes i les seves famílies, vaig haver de baixar-me els pantalons, com sol dir-se i deixar anar la meva acció. La pressió, la manca de temps i la meva situació d'anímica d'aquell moment m'ho van fer fer.

Sé que pedagògicament no va ser la millor decisió, potser la pitjor, però... la meva petita explicació cap a ells, substituta del previsible càstig, va pretendre fer-los reflexionar i adonar-se d'una nova forma de fer a les classes.

Quins són els valors que tens en compte en castigar un fill teu?
És pura reacció a una acció? Et dones temps per pensar-t'ho?