divendres, 30 d’octubre del 2015

L'home o el dissabte?

"Agafà aquell home i el va guarir"
Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells l'estaven observant. Davant d'ell hi havia un home que era hidròpic. Llavors Jesús va preguntar als mestres de la Llei i als fariseus: --¿És permès o no de curar en dissabte?
Però ells callaven. Jesús agafà aquell home, el va guarir i el va fer marxar. Després els digué: --Si a un de vosaltres li caigués al pou en dissabte el fill, o tan sols el bou, ¿no l'en trauria tot seguit?
I no van ser capaços de donar-li cap resposta.

  • El present text de Lluc és ben curt i ben clar. Jesús es troba en dissabte un home que pateix certa malaltia. Sabent del que diu la llei de Moisès sobre el descans del dissabte i sabent de la dignitat de les persones, decideix curar-ho, saltant-se la norma.
  • Els fariseus i altres observen la situació. Saben que Jesús s'està saltant una norma però són incapaços d'articular paraula, de donar cap resposta, davant el diferent gru d'importància de les opcions.

  • En el cas de l'evangeli el fet mostrat versa sobre un malalt de hidropesia, una persona que conté líquids a l'abdomen, cames i altres parts del cos. Però m'han vingut al cap altres diverses situacions actuals, del dia a dia, que em mostren que no sempre som capaços de discernir allò que és realment important:
  • Fa uns mesos, una companya m'explicava la reprimenda que li va caure en sortir i deixar sola la seva classe momentàniament per donar suport a la situació d'un noi caigut al passadís.
  • Aquesta mateixa setmana em sorprenien les converses als passadissos sobre la importància de les caselles, les taules i els logotips a les programacions de classe per part dels auditors, sense fixar-s'hi en el fons de la qüestió, els objectius i l'educació que donem. 
  • Farà un parell d'anys, rebia queixes d'una família per un suspens a l'avaluació del nadal, per que consideraven que no era just. Com si els pares haguessin estat presents a les classes, sense pensar que a la seva filla li convenia reforçar el seu esperit de treball, d'esforç continuat i de perseverança.
  • En les darreres setmanes els òrgans ordinaris multen amb quanties superiors a un club de futbol per deixar entrar banderes diverses al seu estadi, que no a un altre en el que s'encenen bengales. 
  • Els capítols 9,51 a 19,44 d'aquest evangeli presenten el camí cap a Jerusalem i estan plens d'escenes, paràboles i personatges que tan sols trobem en aquest evangeli i no en els sinòptics. Algunes d'elles són les paràboles del bon samarità (Lc 10,30-35), del fill pròdig (Lc 15,11-32), del ric i Llàtzer (Lc 16,19-31), del fariseu i el publicà (Lc 18,9-14). En totes aquestes, Jesús ens presenta l'amor de Déu als pobres, als perduts, als pecadors, sense cap mena d'exclusió.


 
Vols llegir el text de l'Evangeli, Lc 14,1-6?


- En català, anar-hi.     

- En castellà, anar-hi.


diumenge, 25 d’octubre del 2015

Nacions Unides 75 anys: felicitats i coratge!

El 24 d'octubre de 1945 entrava en vigor el tractat internacional anomenat "Carta de les Nacions Unides" a través de la qual es creava l'Organització de les Nacions Unides, amb seu principal a Nova York. El tractat va ser signat pels 51 països originaris a la ciutat de Sant Francisco (EUA) 6 mesos abans. 

Actualment en formen part 193 països del món i són observadors permanents el Vaticà, l'Orde Sobirana i Militar de Malta, i l'Estat de Palestina. Hi ha només un petit conjunt de països d'arreu del món que no en formen part al no estar reconeguts internacionalment.

La carta de les Nacions Unides en el seu preàmbul defineix tota una sèrie de plantejaments prou interessants com a pobles germans. Cal recordar que es venia de les 2 grans guerres mundials del segle XX en el que havien mort milions de persones i mig món havia quedat destrossat.



Si bé és cert els guanys aconseguits per NU al llarg d'aquests anys han estat molts i que aquesta organització és l'únic fòrum universal de diàleg entre tots els Estats, cal no oblidar que aquesta organització és allò que els Estats membres volen que sigui i si a l'Assemblea General hi ha el principi "d'un Estat un vot", el poder de cadascun d'ells és objectivament diferent: els 5 membres permanents del Consell de Seguretat poden vetar ells sol qualsevol resolució, en contra de tota la resta. També els països poden deixar de pagar les seves quotes anuals si no els interessa recolzar econòmicament alguna iniciativa presa per la majoria. I no diguem els tractats i acords bilaterals que s'estableixen per obligar a països més petits a votar el que interessa als grans.

Per tant cal preguntar-se, aquesta Organització Internacional és necessària? la meva resposta és afirmativa. I també, ha de ser NU tal com és en l'actualitat? I en aquest cas la resposta és que no. I això ho demostra el fet que ja des del seu naixement, el 1945, hi ha tot un moviment que reclama una reforma de l'organització amb una reflexió seriosa sobre quines Nacions Unides necessita la societat internacional del segle XXI.
Davant de tot això, felicitats i coratge NU!

dissabte, 24 d’octubre del 2015

Jesús revolucionari, Jesús violent?

Va ser Jesús un revolucionari? Va arribar a ser violent en algun moment? És el mateix la revolució que la violència? Parem-nos a pensar una mica al respecte.

Al llarg de la història, moltes revolucions han anat acompanyades de violència. Un exemple és el cas del genocidi del 1994 de faccions d'Hutus contra els Tutsis i altres Hutus moderats a Ruanda, situació molt ben caracteritzada en el film “Hotel Rwanda” del britànic Terry George. I si ens anem a temps bíblics, un grup revolucionari violent hauria estat el grup dels zelotes, facció radical dels fariseus, que es caracteritzaven per una resistència activa contra l’opressió imperial romana, que sota el comandament del governador controlava la província Palestina, formada pels antics regnes de Judea i d'Israel.

Però també cal pensar que al llarg de la història s'han donat revolucions no violentes: a la Índia colonial britànica de principis del s. XX, Gandhi va ser figura cabdal d’una revolució no violenta que comportaria un canvi radical a l’escala de valors ètics que impregnaven aquella societat. I a la Sudàfrica de finals del mateix segle XX, tenim el cas integrador i unificador promogut per Nelson Mandela, qui va passar més de 25 anys en presó abans de convertir-se en 1994 en president del país. En tots dos casos les armes emprades van ser les de la manifestació pacífica i el diàleg.

Va ser Jesús un revolucionari? Va ser un violent?
Sobre la primera qüestió no hi ha cap mena de dubte. Inclús podent pensar que no és fill de Déu, que tan sols va ser un home, quin altre personatge històric ha acabat influint durant més de 20 segles i per tot l’ample i llarg del planeta?

I això sense oblidar que els seus ideal del regne de Déu proposa un canvi radical de relació amb el transcendent: del Déu Rei, “guerrer” i de vegades violent i venjatiu que sovint se'ns presenta a l’Antic Testament a la proposta d’un Déu Pare que ens tracta com a fills, “compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l'amor.” (cfr. Sal 144,8). I que de retruc, ens proposa també un canvi en la nostra relació amb els altres, que passen a ser els meus germans. 

I sobre la segona qüestió, va ser Jesús violent? Determinats passatges dels Evangelis, depenent des de quin punt de vista els llegim poden dur-nos a respondre afirmativament la pregunta. A títol d'exemple dos passatges que hi apareixen en els 4 evangelis, factor que fa pensar en la seva veracitat: El primer d'ells, l’entrada de Jesús a Jerusalem. Alguns la veuen com una provocació en tota regla al poder romà; el segon, el de l’expulsió dels mercaders del temple, entesa també per alguns estudiosos com una altra provocació, en aquest cas dirigida contra la jerarquia religiosa. Si bé és cert que les 2 accions van ser gestos amb una forta càrrega simbòlica, en cap cas es pot afirmar que fossin multitudinaris o violents en excés. Per corroborar-ho, només recordar que Jerusalem era en aquell moment una ciutat controlada pel poder romà i qualsevol tipus d’acte violent hagués fet actuar d'immediat les guarnicions romanes que vigilaven els llocs estratègics, com els accessos a la ciutat o el temple.

I ja per cloure aquesta reflexió... en un paràgraf anterior he insinuat si Jesús no hagués estat Déu. Importa aquesta pregunta, la qual només es respon des de la fe, per a la qüestió inicial sobre la revolució i la violència?


 
Vols llegir el text dels Salms, Sal 144?


- En català, anar-hi.     

- En castellà, anar-hi.


dimecres, 21 d’octubre del 2015

El futur ja és aquí!

Enguany fa 30 anys de la pel·lícula "Regreso al Futuro" del director Robert Zemeckis. Aquesta és la primera de les 3 de la saga del mateix títol i en aquesta, el jove Marty McFly, amic del científic Doc viatja per error al passat, al 1955.

L'interessant del film i la raó d'aquesta entrada d'avui és que el viatge originalment previst havia de ser des del 1985 fins el dia d'avui, 21 d'octubre de 2015 i la imaginació duia a pensar que avui en dia els cotxes volarien, les sabatilles esportives es cordarien soles, entre altres propostes imaginatives. Avui -any 2015- era el futur.

Què podem dir del món de 2015 comparant-lo amb el de l'any 1985? Ha millorat la humanitat i les societats? Els progressos econòmics, tecnològics, sanitaris, socials, de drets... han servit per portar unes millors condicions de vida a tots els habitants del planeta? Malauradament hem de respondre que no sempre.

Les darreres dècades ens han dut a un creixement en molts aspectes incomparablement més gran que el dels darrers 20 segles però el que no ha sabut la humanitat fer una distribució d'aquesta riquesa que creï condicions de vida dignes per a tothom.

També ens han dut a uns avenços en drets socials (pensem en els drets de la gent de color o de les dones o l'abolició de la pena de mort) però que no han arribat a tots els països i cultures.

Encara hem de continuar caminant. Quan serà el proper futur?


dilluns, 19 d’octubre del 2015

Les religions a Catalunya

T'has parat a pensar que el nostre país no ha estat sempre de cultura cristiana? La primera gran religió de la qual es té constància a casa nostra és la jueva. I la seva història és molt més antiga que no pas la que ens recorden els calls d'Avila, Barcelona, Besalú, Calahorra, Córdoba, Estella, Girona, Monforte de Lemos, Oviedo, Toledo o Tortosa. N'hi ha obres literàries escrites en hebreu, arameu, llatí o grec que ja des d'abans del segle IIaC donen testimoni de l'expansió dels jueus per tot el món, ja en l'època de l'imperi romà.

I de l'Islam, què dir? Entre els anys 711 i 1492 la dominació de la península de l'al-Àndalus va ser ben forta, tot i que no igual a tot arreu: mentre algunes ciutats catalanes ja van ser conquerides en temps molt remots (Girona el 785, Barcelona el 801 i Lleida el 1149), la caiguda difinitiva del regne de Granada no va arribar fins el 1492.

Sobre el protestantisme, sabem que comença l'any 1517 a Alemanya a partir de las famoses sentencies del monjo Luter. Però, quan ens va arribar aquest moviment reformista de caràcter religiós i també social? La proximitat amb França de la coneguda com Catalunya Nord i la condició de terra de frontera dels Pirineus van facilitar ben aviat l'arribada a casa nostra de protestants franceses, el que queda confirmat per l'existència de consolats d'aquell país a Barcelona des del 1578 i a València des del 1593, així com l'acció acusadora contra ells de l'Inquisició.

"Les religions a Catalunya" és el títol del llibre editat el juny passat per l'editorial Pagès Editors, S.L dins la col·lecció Argent Viu. El llibre és un treball d'investigació i anàlisi de la diversitat religiosa a casa nostra coordinat per Josep-Lluís Carod-Rovira i amb la participació de Montserrat Coll, Joan Estruch, Manuel Forcano, Gloria García-Romeral i Antoni Pladevall, especialistes en sociologia de les religions i historiadors de les diverses confessions que s'hi presenten. Ara com ara, només es pot trobar en llegua catalana.

El llibre analitza, en capítols diferenciats, la història catalana de les quatre confessions amb arrelament de segles a Catalunya, per ordre d'implantació: judaisme, catolicisme, islam i protestantisme. El capítol introductori ofereix una visió panoràmica general del moment (a través de les tretze confessions amb més presència en l'actualitat) i el conclusiu presenta el concepte mateix de laïcitat i les diferents fórmules emprades a diferents estats d'Europa per a gestionar la pluralitat de creences des dels poders públics. El llenguatge emprat és accessible i entenedor per a un públic molt ampli.

Durant la presentació realitzada el passat mes de setembre a la llibreria Jaimes de Barcelona, els diferents representants d'aquestes 4 religions (Guillem Correa, pastor protestant; Jorge Burdman, rabí de la Comunitat Israelita de Barcelona; Mohamed Elghaidouni, president de la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya; i Antoni Matabosch, mossèn catòlic i director de l’Institut Superior de Ciències Religioses) van emfatitzar la bona convivència -no només diàleg- que es dóna a Catalunya a nivell de les respectives jerarquies, fruit del treball continuat de més de 10 anys del Grup de Treball Estable de Religions (GETR). Per contra, van posar en evidència el gran desconeixement i la poca cultura religiosa de la societat en general, font de molts dels malentesos quan es parla de societat, religió i conflictes interracials.

En el programa "Religions" de La xarxa (www.xiptv.cat/) del dia 7 d'octubre la periodista Mireia Rourera va fer una entrevista a Carod-Rovira, director de la Càtedra UPF sobre Diversitat Social i coordinador del treball.




http://www.alandar.org/
Aquest article va ser publicat a la revista d'informació social i religiosa ALANDAR en data 2 de novembre de 2015 en versió en llengua castellana, amb el títol "LAS RELIGIONES EN CATALUÑA".