Va ser Jesús un revolucionari? Va arribar a ser violent en algun moment? És el mateix la revolució que la violència? Parem-nos a pensar una mica al respecte.
Al llarg de la història, moltes revolucions han anat acompanyades de violència. Un exemple és el cas del genocidi del 1994 de faccions d'Hutus contra els Tutsis i altres Hutus moderats a Ruanda, situació molt ben caracteritzada en el film “Hotel Rwanda” del britànic Terry George. I si ens anem a temps bíblics, un grup revolucionari violent hauria estat el grup dels zelotes, facció radical dels fariseus, que es caracteritzaven per una resistència activa contra l’opressió imperial romana, que sota el comandament del governador controlava la província Palestina, formada pels antics regnes de Judea i d'Israel.
Però també cal pensar que al llarg de la història s'han donat revolucions no violentes: a la Índia colonial britànica de principis del s. XX, Gandhi va ser figura cabdal d’una revolució no violenta que comportaria un canvi radical a l’escala de valors ètics que impregnaven aquella societat. I a la Sudàfrica de finals del mateix segle XX, tenim el cas integrador i unificador promogut per Nelson Mandela, qui va passar més de 25 anys en presó abans de convertir-se en 1994 en president del país. En tots dos casos les armes emprades van ser les de la manifestació pacífica i el diàleg.
Va ser Jesús un revolucionari? Va ser un violent?
Sobre la primera qüestió no hi ha cap mena de dubte. Inclús podent pensar que no és fill de Déu, que tan sols va ser un home, quin altre personatge històric ha acabat influint durant més de 20 segles i per tot l’ample i llarg del planeta?
I això sense oblidar que els seus ideal del regne de Déu proposa un canvi radical de relació amb el transcendent: del Déu Rei, “guerrer” i de vegades violent i venjatiu que sovint se'ns presenta a l’Antic Testament a la proposta d’un Déu Pare que ens tracta com a fills, “compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l'amor.” (cfr. Sal 144,8). I que de retruc, ens proposa també un canvi en la nostra relació amb els altres, que passen a ser els meus germans.
I això sense oblidar que els seus ideal del regne de Déu proposa un canvi radical de relació amb el transcendent: del Déu Rei, “guerrer” i de vegades violent i venjatiu que sovint se'ns presenta a l’Antic Testament a la proposta d’un Déu Pare que ens tracta com a fills, “compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l'amor.” (cfr. Sal 144,8). I que de retruc, ens proposa també un canvi en la nostra relació amb els altres, que passen a ser els meus germans.
I sobre la segona qüestió, va ser Jesús violent? Determinats passatges dels Evangelis, depenent des de quin punt de vista els llegim poden dur-nos a respondre afirmativament la pregunta. A títol d'exemple dos passatges que hi apareixen en els 4 evangelis, factor que fa pensar en la seva veracitat: El primer d'ells, l’entrada de Jesús a Jerusalem. Alguns la veuen com una provocació en tota regla al poder romà; el segon, el de l’expulsió dels mercaders del temple, entesa també per alguns estudiosos com una altra provocació, en aquest cas dirigida contra la jerarquia religiosa. Si bé és cert que les 2 accions van ser gestos amb una forta càrrega simbòlica, en cap cas es pot afirmar que fossin multitudinaris o violents en excés. Per corroborar-ho, només recordar que Jerusalem era en aquell moment una ciutat controlada pel poder romà i qualsevol tipus d’acte violent hagués fet actuar d'immediat les guarnicions romanes que vigilaven els llocs estratègics, com els accessos a la ciutat o el temple.
I ja per cloure aquesta reflexió... en un paràgraf anterior he insinuat si Jesús no hagués estat Déu. Importa aquesta pregunta, la qual només es respon des de la fe, per a la qüestió inicial sobre la revolució i la violència?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Pots deixar el teu comentari si així ho desitges. Gràcies!
Tingues en compte que en cas de ser ofensiu, serà eliminat.