Acompanyar el diferent

Un dels grans neguits de l'etapa de l'adolescència és el canvi del cos i de la ment des de l'estadi de l'infant fins al de l'adult que acabarà sent el nostre definitiu. El voler-se sentir membre del grup i ser com els altres són idees fonamentals en l'auto percepció i pas necessari en la construcció de la pròpia identitat. 

Fins que un no s'adona de la riquesa de les seves pròpies potencialitats, úniques i diferents a les dels altres, hi passa un temps en el qual, sovint, es passa malament. Qualsevol diferència (de sexe, raça, pes, complexió, pentinat, aficions, forma de vestir, etc.) pot arribar a ser perjudicial per a un mateix si no se li fa adonar al jove que allò que el neguiteja no és més que una qualitat del que és fonamental: la pròpia persona. Persona plena, per una altra banda, de multitud de potencialitats.

És per això que l'acompanyament dels infants i joves per part de les famílies i dels educadors en el seu procés de creixement i de la seva acceptació personal és fonamental. Cal ser-hi al costat per acompanyar-los en el descobriment del que és un mateix, acompanyar-los en la seva auto acceptació, acompanyar-los també amb la presentació de referents de vida en els que puguin emmirallar-se. Ser-hi a prop quan ens necessitin.

I quant més minoritaris siguin els tipus de persones entre els que es vagin descobrint o les opcions de vida que vulguin prendre, més comprensió caldrà i més ens haurem d'esforçar en normalitzar-les, oblidant els propis prejudicis que nosaltres mateixos haguem rebut d'una educació deficient. Així facilitarem que es trobin a ells mateixos i siguin feliços amb el que són.

L'actor Jamie Bell, el 2000, en el paper de Billy Elliot

Per posar alguns exemples del que estic parlant: la noia que vol jugar a futbol, el noi que vol fer ballet, el treballador  i embrancat en els estudis, aquell a qui no agrada la discoteca, la tímida, el que no fa cap esport, el que li agrada el manga, aquell que se sent atret per persones del mateix sexe, aquella que no vesteix com les altres, la que no necessita pintar-se els ulls i els llavis per trobar-se més maca, el que no segueix la sèrie juvenil de moda, el menut, la que porta ulleres, la que de gran vols ser pallassa o estudiar filosofia i història, el vingut d'altres terres, el que va en cadira de rodes, l'adoptat o acollit en una família que no es la seva de naixement, el que li agrada més estar amb la gent gran que amb els seus, l'hiper actiu, el que tartamudeja... tots ells i elles només busquen ser feliços.  

La societat ja s'encarregarà d'intentar-los fer creure que l'únic model vàlid és el jove hetero fort, alt, prim, sense ulleres, ben vestit de marca o a la moda i amb diners. En aquest sentit el cinema, la televisió i la publicitat han creat un imaginari col·lectiu que fa molt de mal.

Vols tu, com a pare o educador responsable, intentar fer de contrapès? El que pots fer és demostrar-los que allò que és diferent no és dolent, ni tampoc allò que no es veu o del que no es parla gaire, conclusió habitual a la que ells solen arribar davant el silenci. Si vols fer-los feliços, ajuda'ls a acceptar-se.