dimarts, 2 de maig de 2017

Pèrdua i dol

Ara fa uns mesos assistia a una activitat de la Fundació Enllaç. 

Es tractava d'una conversa sobre el dol i les experiències de pèrdua en general, animada pel psicòleg Arsenyi Maximov i amb la presència de la psicoanalista i també escriptora Elizabeth Escayola, qui va començar compartint la seva pròpia història personal de la marxa sobtada del seu marit a partir de l'esborrany del nou llibre que està a punt d'arribar a les llibreries. 

Habitualment pensem en el procés de dol davant de la mort d'un ésser estimat però també va quedar clar que n'hi ha d'altres: davant un canvi de feina, en acabar una relació de parella, l'emigració d'un país, la pèrdua d'una propietat, un objecte molt estimat... en fi tot allò que produeixi un trencament en la persona.

Hi ha un munt de circumstàncies que poden fer que el dol vingui d'una manera o un altra: no és el mateix perdre un pare en edat adulta, que un amic que un fill; tampoc ho és que sigui una separació sobtada per accident o després d'una llarga malaltia; no és el mateix haver acabat bé que deixar comptes pendents (no li vaig dir això, havíem d'haver fet allò altre...); el sentiment de culpa també influeix i molt (ho podia haver evitat? i si hagués fet, i si...?; en fi, un munt de variables externes... que s'han de sumar a aquelles altres internes de la persona: fortalesa d'ànim, empatia, capacitat de superació del dolor... 

Però aquest procés de dol i pèrdua no comporta només la separació d'aquella persona, objecte o realitat concreta. De ben segur es donaran tota una sèrie d'efectes colaterals que vindran de seguit o en els mesos o anys: perdre o separar-se de la parella pot implicar una separació de la família política, una separació també dels fills, haver de vendre les propietats comunes, un allunyament d'algunes amistats que potser ho eren més de l'altre... algunes de les quals vindran seran tan inesperades que faran tant mal com la pèrdua de la persona. 

I també s'haurà d'encaixar els canvis en tot allò que només aquella persona donava: pèrdua del paper de parella, o de filla o de..., del sentiment de suport mutu, d'amor, d'aquell "conèixer-se com si ens haguéssim parit", les abraçades, aquelles converses temàtiques, els hobbies comuns, costums establerts...  

Ser-ne conscients de les moltes coses que es trenquen ens aquests casos pot ajudar quan ens arribi, però també per comprendre i acompanyar a aquells que estan en procés. La pregunta clau que ens manifestaven els dos psicoanalistes: què perds? 

Temps establerts per sortir del dol, normalitzar la vida? No n'hi ha, camins a recórrer, diversos. Cadascú ha de trobar i andar el seu. Allò que sigui útil a un, benvingut sigui. Habitualment, les relacions humanes hi ajuden.