divendres, 5 de maig de 2017

Pobre senyor bisbe, pobres també els altres

Recullo aquest comentari de l'escriptor i periodista David Marin Rubio del 21 de setembre de 2016 en el diari El Punt AVUI, enllaç.

Em sembla que il·lustra perfectament la força de l'amor, la força del poder i l'estatus, la dificultat de la coherència i el que ha de ser la misericòrdia. Tot això aplicat als tres implicats, l'home, la dona i l'estimat -bisbe en aquest cas-, però també de l'Església.


Pobre senyor bisbe
Aquesta història, més que a un judici sever, ens porta a commoure'ns pels tres implicats
El bisbe de Mallorca, Xavier Salinas, que ho va ser també de Tortosa i auxiliar de Lleida durant un breu interinatge, ha estat obligat a dimitir del càrrec arran de la relació que va mantenir amb la seva secretària al bisbat: una dona casada, catòlica, conservadora i provinent de l'aristocràcia andalusa. El bisbe ho ha negat però uns detectius contractats pel marit van registrar una sèrie de trobades regulars de la parella que finalment han portat el Vaticà a apartar Salinas de la tasca pastoral a Palma. 
La història té tots els ingredients per acabar en la columna d'un articulista menjacapellans i amb ganes de denunciar la hipocresia dels responsables d'una institució, l'Església, que ha dedicat molta energia i esforços a reprimir i culpabilitzar els impulsos humans que tenen a veure amb els temes de llit, pràctiques i identitat sexuals dels seus fidels, mentre que els seus propis ministres, humans com són, intenten amagar els propis o minimitzar-los quan ja no hi ha més remei. Però aquesta història, més que a un judici sever, ens porta a commoure'ns pels tres implicats, atrapats en el complex esdevenir de la vida quan aquesta no respon, perquè mai no ho fa, a les normes, manaments, creences i fins i tot interessos materials que ens autoimposem els humans. 
Quan el cor, o el vell huracà, que deia Estellés, apareix de sobte en la vida d'una senyora catòlica casada amb un ric terratinent capaç de posar espies per gestionar la seva vida amorosa, i en la vida d'un bisbe en la cima de la seva carrera eclesial, no ha de ser fàcil de gestionar ni ha de ser fàcil renunciar per un enamorament a allò aconseguit al llarg d'una vida i a allò en què sempre s'ha cregut. Com tampoc ha de ser fàcil renunciar a una espurna de felicitat encara que sigui clandestina. 
És possible que Moisès es descuidés d'alguns manaments. A l'Església se n'hi troba a faltar algun que digui: “Respectaràs i gestionaràs tan bé com puguis la pròpia incoherència i l'aliena, perquè el veritable infern és negar-se un mateix i el que se sent”. Amén