Espanya, què ens està passant? (1)

Ja a la recta final dels estudis de Ciències Religioses estic fent una reflexió a partir de diverses matèries (Sociologia, Imatges de Déu, l'Art cristià, Ciutadania...) d'allò que el cristianisme i nosaltres com a persones cristianes podem oferir a la construcció d'una ciutadania responsable i madura.

D'aquí el títol de l'entrada d'avui, "Espanya, què ens està passant?". És evident el gran canvi que com a societat hem sofert en dècades recents i sembla evident que aquests no han acabat; és més, la velocitat dels esdeveniments i dels canvis culturals, de pensament, religiosos, socials, econòmics, de poder... sembla no tenir límit.   

  

El sacerdot i teòleg Olegario González de Cardedal en el seu llibre "Ciudadania y cristianía. Una lectura de nuestro tiempo" enumera els avenços i les aportacions de la ciència, la saviesa, l'educació i la història com a fonts de la cultura, entenent-la aquesta en el seu sentit ampli, tot allò que la persona humana ha creat a partir de la natura i les seves pròpies possibilitats.

I sobre aquests, identifica alguns dels problemes greus actuals de la societat espanyola. Començant per la ciència, es pregunta quins han de ser els seus límits. No tot ha de ser vàlid tot i que sigui possible. Tenim problemes per resoldre entorn la ética de la vida, la del planeta i del propi ésser humà, que s'ha de pensar desde la bioètica, l'ecologia i la genètica. La ciència i la tecnologia canvien a una velocitat tal que el pensament i la reflexió crítica sobre les seves possibles boneses i maldats no arriba  temps. Un clar exemple ens l'ha portat la generalització dels smartphones, aquests mòbils intel·ligents que, en el món dels adolescents i de persones de totes les edats es converteixen en generadors d'estrès, d'adicions o situacions que serien inversemblants en el món real (anonimat, insults, assetjament, pèrdua de la intimitat...) 

(continuarà)