dijous, 3 de novembre de 2016

499 anys després... la salvació, per a qui?

"vol que tots els homes se salvin"
El Papa Francesc i el degà Evangèlic Luterà d'Itàlia, Heiner Bludau
"Primer de tot, recomano que feu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui tenen autoritat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l'honestedat. Això és bo i agradable a Déu, salvador nostre, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat."

Ara fa pocs dies s'han celebrat a les ciutats de Lund i Malmö (Suècia) una sèrie d'actes per la commemoració ecumènica del 500 aniversari de la Reforma, donant així inici a aquest any que acabarà formalment el 31 d'octubre de 2017. Històricament, aquesta és la data en la que es considera que el frare alemany Martin Luter va clavar les seves 95 tesis contra l'abús de les indulgències, l'avarícia i el paganisme dins l'Església catòlica a la porticada del Palau de Wittenberg, sud de Berlin i el començament del cisma que dura ja 5 segles. 

Un previ important d'aquells fets del s.XVI pot considerar-se la butlla Unam Sanctam del papa Bonifaci VIII de l'any 1302, en la que s'afirmava que fora de l'Església no hi havia ni salvació ni remissió de pecats i que implicava la supremacia del poder espiritual (el del papa) sobre el terrenal (el dels reis, en aquell cas Felip IV de França), en lluita continua en aquelles époques.

To i que van haver altres, s'esgrimeix que la raó principal va ser de caire teològic i es resumeix en la doctrina de la justificació. Això és, que Déu ens concedeix el seu perdó i ens treu la culpa de tots els pecats i ens compta com a justos i això ho fa només per la misericòrdia i amor que ens té als que considerar-nos fills seus, a partir de la donació de Jesús el Crist. La qüestió fonamental que separa a catòlics i protestants és qui rep aquesta justificació i què cal fer per aconseguir-la. I el debat és si la és fe en Crist ("sola fides") o són les obres, el creure o el fer. 

L'any 1966, quatre-cents cinquanta anys més tard, l'Església Catòlica i la Comunió Anglicana varen començar a donar passes en el camí d'apropament, d'enteniment i de mirar l'altre més com a germans que no pas com a enemics, mirant el que els unia i no el que les separava. Així ho van voler el Papa Pau VI i l'Arquebisbe Michael Ramsey. Des d'aquell moment, la Comissió internacional anglicano-católica romana (ARCIC) ha anat elaborant importantes documents que tracten d'articular aquesta fe comuna en el Crist.

El 2006, quaranta anys després, el Papa Benet XVI i el el Primat de la Comunió Anglicana, arquebisbe Rowan Williams varen signar una declaració conjunta en la que "celebramos el bien que ha brotado de estas cuatro décadas de diálogo" i de forma seguida afirmaven que "nos comprometemos a una  oración  más ferviente y a un esfuerzo más intenso por acoger y vivir la verdad hacia la que el Espíritu del Señor desea guiar a sus discípulos (cf. Jn 16, 13)" , (enllaç)

I ara, en una mostra del camí conjunt que continua, són el Papa Francesc qui, amb el bisbe Munib A. Younan i el reverend Martin Junge, president i secretari general, respectivamente, de la FLM, van presidir els actes de Lund i Malmö amb líders de l'Església de Suècia i de la Diócesis católica de Estocolm, volent donar testimoni de l'amor, de la fe i de l'esperança en un futur millor que tenim tots els cristians, siguin de la família que siguin, fruit de la gràcia de Déu, gràcia que és ell mateix que se'ns dóna. 

I això és el que llegim de l'apòstol Pau a la seva 1a carta a Timoteu, que la gràcia de Déu és per a tothom, així és com Ell ho vol. I així és com també llegim a l'Evangeli de Joan, qui posa en boca de Jesús aquestes paraules "Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell. Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu." (Jn 3,16-18).

I mentrestant, sembla que Francesc va obrint el camí d'una nova Reforma dins l'Església Catòlica, amb una oposició frontal de determinats alts càrrecs del Vaticà i d'algunes Conferències Episcopals, com s'ha vist durant el Sínode de la Família de 2005 o les darreres creacions de nous cardenals.


Ja per acabar, fa uns dies feia la següent fotografia parcial de la Basílica de la Sagrada Familia de Barcelona, Tant de bo aquestes 5 capelles representin que la casa terrena del Pare misericordiós -l'Església- es capaç d'acollir els germans protestants, els que s'han acollit al divorci per poder viure sanament, els que Déu ha donat tendències sexuals diferents, els que formen famílies amoroses però no habituals i a tots aquells que són atacats per algunes altes jerarquies. M'agrada formar part d'una Església que es va obrint a aquells als quals ha estat tancada durant anys o segles però que creuen en el Crist i volen viure santament.


Quina és la fe que tu tens? Quines les teves obres?
De quina Església t'agrada formar part?


Vols llegir el text, 1Tm 2,1-7?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.