Prego per la seva jubilació, senyor bisbe

Llegia algunes declaracions de l'arquebisbe de València, Cañizares a una entrevista a La Razón de diumenge passat: 

«Los obispos debimos ser más claros ante el soberanismo»

El arzobispo de Valencia lamenta que en Cataluña «nadie hable de pobres» 
y avisa: «Si educa el Estado no hemos salido de la dictadura».

«No se puede ser independentista y buen católico»

---

No he llegit l'entrevista sencera, però coneixent-lo, en tinc suficient per reflexionar en veu alta i deixar anar algunes preguntes:

• Creure que bisbes «más claros ante el soberanismo» hagués solucionat l'independentisme és ser d'una ingenuïtat extrema o d'un pensament absolutista. Més mà dura? Excomunió pels cristians catalans? exclusió pels no cristians? Quina és la seva proposta, senyor bisbe? 
• Opinar, sense conèixer més que superficialment, que a Catalunya «nadie hable de pobres» és d'una soberbia extrema. A la fotografia de més amunt em remeto. Infinitat d'entitats, d'Església i de la societat civil, fan una tasca encomiable. Què en pensarà el seu germà, cardenal Omella, de les seves paraules?
• Afirmar que «Si educa el Estado no hemos salido de la dictadura» és un atac directe no només a Catalunya si no a l'Estat espanyol, a la societat en general i als 40 anys d'aquesta  democràcia adolescent en la que vivim. Quina és la seva proposta de model educatiu? Què hi ha de l'Acord entre la Santa Seu i l'Estat sobre Ensenyament i Assumptes Culturals de 1969? 
• I a la última afirmació, «No se puede ser independentista y buen católico»...  si ser catòlic, és ser el que vostè representa, preferiria no ser-lo. Sovint s'ha dit que el senyor Rajoy ha estat el més gran creador d'independentistes; jo crec que vostè se li apropa en el que respecte a allunyats de l'Església, que no del Crist. Aquell Jesús que s'apiadava dels que creien en Ell i els donava la salvació. 

Per acabar, demanant un més gran diàleg entre Catalunya i Espanya, entre fe i la cultura, recullo novament la pregària de l'entrada "1 d'octubre, volem votar".

Estimeu els vostres enemics, pregueu pel qui us persegueixen
diu l’Evangeli. I així procuro fer-ho,
en aquest esperit exultant de multitud, en aquesta claror de tarda,
amb amor per Catalunya –i les Illes, i València–,
amb respecte per Espanya, per Europa,
amb molta fam de pau i de llum per al món.

Prego pels qui no volen deixar votar
ni sí, ni no, ni en blanc, ni abstenció: no votar ningú, i prou,
perquè gràcies a ells apreciem més el valor suprem de la paraula,
dels arguments, de la democràcia, que tan sovint menystenim;
perquè algun dia entenguin que Espanya no és només d’ells,
sinó de tots els pobles que hi vivim i que l’hem feta,
i que si la volen només seva respectin que vulguem marxar-ne;
perquè comprenguin que la suma és superior a la unitat,
que negar l’existència de l’altre és l’arrel de tants mals,
que el dret a la veu i la justícia estan per sobre de les lleis humanes;
perquè algun dia respectin les llengües i cultures
que ara menyspreen, ignoren, divideixen i arraconen
amb tanta prepotència, amb tanta hostilitat.

I prego per nosaltres, tan sovint enemics nostres,
tan donats a dividir-nos furiosament,
tan equívocs, tan covards, tan mesells, tan bufanúvols,
perquè tinguem la convicció, la imaginació i el coratge
que ens caldran en les hores difícils que s’acosten.