Anna i Joaquim, història humana, divina, d'Església

"la vida de ambos esposos era sencilla y santa"

"Sabemos que la bienaventurada y gloriosa María siempre virgen, salida del tronco real de la familia de David, nació en la ciudad de Nazareth, y fue educada en Jerusalén, en el templo del Señor. Su padre se liamaba Joaquín, y su madre Ana. Su familia paterna era de Galilea, de la ciudad de Nazareth, y su familia materna era de Bethlehem. Y la vida de ambos esposos era sencilla y santa ante Dios, y piadosa e irreprensible ante los hombres. Todos sus bienes, en efecto, los habían dividido en tres partes, consagrando la primera al templo y a sus servidores, distribuyendo la segunda entre los pobres y los peregrinos, y reservándose la tercera para sí mismo y para los menesteres de su hogar."

---

Ahir celebràvem els sants Joaquim i Anna. Joaquim pare de María, Mare de Déu i Anna, la seva mare. Llegim en el text anterior del llinatge, dels valors de vida del matrimoni i de la forma de distribuir els seus bens. Una forma d'enllaçar la família amb el reialme d'Israel, de mostrar un cop més que el Déu cristià (que encara estava per venir), és continuació i plenitud del Déu d'Israel així com també que ens demana aquesta solidaritat, aquest pensar en els altres, aquest sentir-nos germans entre els humans, quan ens tracti con a fills i ens faci tractar-lo com a Pare (Abba!) i no només com a Senyor, com a poderós.

Recordatori i celebració interessant pels valors que promou. A Espanya des de fa un temps s'aprofita per celebrar els nostres avis, donat que no, oblidem, Joaquim i Anna van ser els avis per part de mare de Jesús.

To i així, no consta que tinguessin relació amb el nen. Cap document així ho manifesta. La lògica de l'esperança de vida d'aquell temps tampoc no facilita creure-ho així. Es més, la seva existència (segura, doncs tots som descendents d'un llinatge humà, a l'hora que diví) només hi apareix en els evangelis apòcrifs (concretament en el de la "nativitat de Maria" enllaç), no acceptats canònicament per l'Església. El protoevangeli de Sant Jaume també en parla, enllaç. També pot sobtar a algú, el títol de sants que se'ls hi otorga, com a mínim amb els paràmetres i les exigències actuals d'aquesta distinció canònica.

Sigui com sigui, Anna i Joaquim mostren un cop més la humanitat de Jesús, la humanitat del Crist, la humanitat de la divinitat que creiem els cristians que es va fer home.

La nostra història, ens fa nosaltres!

Orgullo de ser cristiano y LGTIB+

El verano europeo conlleva desde hace unos años multitud de celebraciones en diferentes países del movimiento, enmarcadas en lo que se ha dado por llamar “el Orgullo”; en Barcelona, mi ciudad, éstas se alargan con el “Circuit Festival” del mes de agosto y que se autopromociona como el mayor festival gay internacional. Al respecto pude leer en las redes mensajes como “necesito hibernar un tiempo para recuperar los años de vida y kilos perdidos de tanta fiesta” o como este otro, que nos toca más de cerca “el Vaticano es un Guantánamo mental. Orgullo de Madrid” los cuales me dan que pensar.

Sobre el primero, parece como que si solo hubiera un orgullo de ser gay si se es hombre, joven, cachas y moreno. Y que cuanta más marcha -que cada uno entienda lo que le parezca- se le dé al cuerpo, mejor. Las personas lesbianas, trans, inter, bi, a, pan o queer, en proceso… (toda ellas englobadas en el +) parecen no existir. Y menos todavía si a ello se le añaden más años de la cuenta o alguna discapacidad. Pero esto no  es así, viviendo su vida, a veces mostrando públicamente su opción sexual y/o de género, pero a veces no, hay multitud de otros perfiles: padres y madres de familia, adolescentes, profesores, militares, deportistas, periodistas, tenderos, sacerdotes, personas religiosas, ancianos… que no participan de este desenfreno. Ahí conviene reivindicar el orgullo de ser como uno es, la globalidad de su persona. 

Sobre el segundo, dudo si la expresión era una improvisación o si el instagramer en cuestión habría leído el libro recientemente publicado “Sodoma. Poder y escándalo en el Vaticano”, investigación extensa, profunda y rigurosa del francés Frédéric Martel. Por el método y todas las fuentes que presenta, mal que me pese parece que no se trata de “un fake” sino de realidad pura y dura. Aunque el papel -biblia, tradición y magisterio- lo aguante todo y parezca que en la Iglesia jerárquica (sacerdotes y obispos) y “de vida religiosa” solo haya un tipo de acercamiento al sexo -el celibato-, la realidad es mucho más diversa: las convivencias clandestinas, o  semi públicas, de sacerdotes en multitud de países de América Latina y de África son una realidad. También la regla segunda de Sodoma, según Martel, “La homosexualidad se extiende a medida que se acerca al sancta-sanctórum; conforme se asciende en la jerarquía católica, la proporción de homosexuales aumenta. En el colegio cardenalicio y en el Vaticano culmina el proceso de selección: la homosexualidad es la regla y la heterosexualidad la excepción” (p.29) hace que los sacerdotes y eclesiásticos estén inventando nuevas familias, nuevas formas de amor, separados de sus padres al entrar en el seminario, viven entre hombres, entran en estructuras recompuestas de hermanos, ayudantes, amigos, protegidos, amantes, colegas, de exlovers, prostitutos… en las que a veces las pulsión sexual es importante pero otras en las que lo importante es la relación, el acompañamiento mutuo. La relación de amor entre Dominique y Bernard, ambos trabajadores belgas en el Vaticano, y el triste final, conmovió incluso a multitud de miembros de la curia, como al padre Lombardi, en aquel momento portavoz del papa, que ofició el entierro de Bernard, aun el suicida por amor. Ahí sería bueno también reivindicar el orgullo de ser como uno es, aunque esto implicara dejar de lado cierta hipocresía o dejar soplar al Espíritu de Dios.  

---

http://www.alandar.org

Aquest article va ser publicat a la revista d'informació social i religiosa ALANDAR en data 10 de juliol de 2019 amb el mateix títol, enllaç.

Déu Pare ens ho ha donat tot

"El Pare ho ha posat tot a les meves mans"

"En aquell temps, Jesús digué: --T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. »El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar."

---

Aquest text continua amb una sèrie d'afirmacions o consells que Jesús dóna als seus. En aquest cas esmento 2 aspectes en concret. El primer: els senzills i els savis i entesos. Els senzills i els poderosos. Aquests dies ha sortit en alguns mitjans, la notícia ampliada sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils de 17 d'agost de 2017 (enllaç a l'Entrada "#AtemptatBarcelona, això també són vacances? (1)" de 18 d'agost de 2017). Sembla ser, segons el diari Publico que el CNI, els serveis secrets espanyols, en tenien control i feien seguiment de la cèl·lula terrorista, sabien dels seus viatges, de les seves converses i de la seva estada a la casa d'Alcanar, amb una explosió dies abans amb gairebé 500 bombones de gas butà. Tot i així, van morir gairebé 20 persones el dia 17. Què n'amaguen els poderosos? Què n'amaga la premsa "amiga"?

Segon: Déu Pare ens ho ha donat tot, individualment i col·lectiva: vida, història, família i el que és més important, la nostra persona, sigui quina sigui, a on sigui i com sigui. I en nosaltres hi ha tot el que necessitem per viure, "ho ha posat tot a les meves mans", diu l'evangelista Mateu. El que sovint ens passa als humans, segons la meva curta experiència, és que ens costa de creure'ns-ho. Sovint ens mirem pitjor del que som, només veiem allò que més ens atura que no allò en que sí podem, allò que sí valem. Optimisme diria jo que ens cal.

Reflexionant entorn les dues idees anteriors. Com a ciutadans entenc que hem de lluitar, hem de treballar per la nostra experiència de vida: estudiar, formar-nos, buscar aquella sortida que millor ens escaigui, trobar amb qui caminar la vida... tot per nosaltres mateixos. La societat, l'estat, la família hi són i de ben segur que ens ajudaran, però també ens poden decebre al llarg de la vida, com amb mi ha passat fruit de la notícia del diari Público.

De la mateixa manera, com a cristians, com a creients madurs i formats, hem de cultivar la nostra fe, hem cultivar la nostra relació particular amb Déu, saber-nos estimats. La parròquia, el grup, el mossèn, els germans, la comunitat... (l'Església humana, en definitiva) hi són i de ben segur que ens ajudaran. Ben bé que sabem el difícil que és viure la fe sense estar integrat en una comunitat de fe. Però també ens poden decebre al llarg de la vida. Quant més poderosa sigui, menys per nosaltres hi serà.

Endavant. Mira allò que ets!

---

Vols llegir el text de Mt 11,25-27?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Déu i els altres, els altres i Déu

"qui l'haurà perduda, la trobarà"

"Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà."

---

Aquest text recull una sèrie d'afirmacions que Jesús fa als seus seguidors que bé poden semblar-nos difícils d'entendre. Vol dir que no s'ha d'estimar al pare i a la mare? No s'ha d'estimar als fills?... Pot semblar  un contrasentit, però no és així.

El que se'ns està demanant és revisar la nostra escala de valors, situant el Crist per sobre de tot. És clar que devem respecte i estima als pares i altres ascendents, d'ells provenim. És clar que devem respecte, estima i cura als nostres fills i altres descendents, ells són també creació. Ens ho deixa clar, per exemple la pregària del Pare Nostre, dirigida al Déu Abba.

El que cal discernir és en quin Crist creiem. I els evangelis ens mostren molt clarament que Jesús se'n va preocupar dels seus familiars, dels seus seguidors, de les persones amb les que es trobava, posant l'èmfasi en els més desafavorits, en aquells que la societat apartava. Tenir-se a un mateix com a principal referència ens fa egoistes, pensar-hi en els altres ens fa germà dels nostres germans. L'expressió "la pròpia creu" fa referència a la situació que cadascú té, sigui quina sigui, familiar, laboral, de salut... afrontar-la i fer-se responsable, donant-se al màxim, no pas defugint-la. Posar a Déu per sobre de tot implica també posar per sobre les persones.

Quina és la meva escala de valors?

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

---

Vols llegir el text de Mt 10,34-11,1?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

TFG: Alliberament de la persona, 9 (defensa)

Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a la de 15 de desembre passat amb el títol "TFG: Alliberament de la persona, 1" i següents sota el mateix títol. Representa a més a més, el final d'aquesta sèrie d'entrades. 

Totes elles estan en castellà en ser el treball de final de grau de Ciències Religioses presentat a la Facultat de Teologia de Granada.

El índice del trabajo es el siguiente:

Dedicatoria  

Introducción
1. El don de Dios que es el mundo
2. El don de Dios que es la persona
3. Revelación de Dios en la historia
4. El don y el misterio que es la Iglesia
5. Cadenas a las personas
6. La verdad liberadora de Jesucristo
Bibliografía

---

La entrada de hoy corresponde a la sesion de defensa del trabajo en la Faculta de Teología de Granada, el pasado 26 de junio. Y quiero hacer un pequeño resumen de mis impresiones, aunque todo fue muy rápido, 15 minutos de exposición por mi parte y 15 minutos de diálogo con los profesores miembros del tribunal.

El mes de junio pasado acabé, con la defensa del Trabajo de Final de Grado (TFG) los estudios en ciencias religiosas, 6 intensos años en los que he puesto orden en mi fe y en mi ser cristiano comprometido. Como tema escogido la liberación que representa la propuesta cristiana: el evangelista pone en boca de Jesús “La verdad os hará libres” (Jn 8,32) dirigida a quienes le seguían. Y quise enfocarlo en las personas –también criaturas e Hijas de Dios– que integran en su ser personal alguno de los adjetivos de las siglas LGTIB+. 

Evidentemente el tema está de actualidad por diversos motivos: la propuesta cristiana aspira a actualizarse de forma continua en todo tiempo, lugar y cultura, y lo LGTIB+ ya no puede obviarse como antaño; segundo, los 50 años de los hechos de Stonewall (Nueva York) que son semilla del mayor periodo de aceptación de las personas LGTIB+ y de sus derechos, pese a que aun quede mucho por conseguir; y tercero, el tiempo que vivimos de confrontación entre dos formas de entender la antropología. Son prueba de ello en el ámbito eclesial, el sínodo de obispos sobre la familia de 2015, las diversas palabras y acciones del Papa Francisco, el preocupante tema de los abusos sexuales, vinculado al celibato y al secretismo generalizado, el reciente y duro documento 'Varón y mujer los creó', publicado por la Congregación para la Educación Católica; pero también propuestas de cara a un entendimiento como son “La parella humana”  del jesuita Pep Baquer o “Tender un puente” del también jesuita James Martin. El TFG que defendí iba en esta misma línea.

El trabajo realiza un camino de lo más amplio a lo más concreto, empezando por el don Dios que es la creación, el mundo en el que vivimos, aquel en el que en el momento de la creación “estaba bien” según el Génesis (Gn 1,10.18.21.25), siguiendo por el don también de Dios que es la humanidad y que somos cada uno en nuestra singularidad concreta, y que se nos define como “muy bien” (Gn 1,31) para repasar sobre el cómo entendemos que se nos revela el Dios cristiano de una forma cercana, amorosa, familiar como “Abba” (Gl 4,6) lejos de lo majestuoso e hierático de otros dioses, también a menudo de forma misteriosa e incomprensible.  Finaliza esta parte hablando de la Iglesia, también como don y misterio, sacramento que acerca la divinidad, católica, apostólica pero también excesivamente romana, clerical y jerarquizada (LG18-29) pese a haberse autodefinido como pueblo de Dios (LG9-17) en el Concilio Vaticano II, en 1964, en época cercana a Stonewall. 

La segunda parte  presenta un conjunto de cadenas –personales, sociales pero también eclesiales– que fácilmente nos oprimen sobre todo si no somos conscientes –en un sistema global, en el que prima lo virtual por encima de lo real y que tiende al capitalismo exagerado, herencia de un europeísmo occidental en decadencia– y, finalmente, lo que la propuesta cristiana ofrece a partir de Jesús el Cristo.  

El día de la defensa ante el tribunal, en Granada, nos encontramos frente a frente cuatro personas de Iglesia, tres en su papel de profesores y quien esto escribe, como alumno. El tribunal lo formaban dos sacerdotes y una monja, uno sobriamente vestido con alzacuello y el otro de camisa veraniega y vaqueros. Ella sin hábito y vestida como cualquier mujer de su edad. Las preguntas del presidente del tribunal y tutor, dentro de lo previsible pues ya habíamos intercambiado previamente puntos de vista. Me preguntó por la “I” i el “+”de las siglas del movimiento –intersexual, lo que antiguamente se conocía como hermafrodita, y el + como inclusión de otras tipologías: transexuales, transgéneros, asexuales, pansexulaes, poliamorosos…–  y expresó su preocupación por que el TFG hubiera llegado al centenar de páginas cuando la demanda era solamente de 50. Mi respuesta fue que me parecía más importante enfatizar la realidad de las personas desde la teología y las normas que no al revés.  

Las reflexiones y preguntas del otro sacerdote fueron también sobre la distribución de páginas y del tiempo dedicado a la presentación oral a lo teológico (3’) y a la temática LGTIB+ (12’) –eso es que cronometró– y sobre la relación entre tradición, escritura, magisterio y realidad. Intuí la importancia que, como persona sacerdote, da a la teología y al magisterio. 

La hermana prefirió no plantear pregunta alguna, simplemente reflexionó en voz alta: se alegró de poner cara al nombre del autor, alabó la valentía del tema así como algunas de las modernas referencias utilizadas –films y redes sociales– y manifestó, de forma discreta pero realista, haberse sentido apartada también en algunos momentos, discriminada como mujer en la Iglesia. Al acabar incluso se me acercó y comentamos agradablemente sobre algunas personas en común a partir de nuestras congregaciones. 

Cada uno, escuchó desde su propio ser –imposible hacerlo de otra forma pues los sentidos son las únicas formas que tenemos de relación con el exterior– y objetivó desde su propio ser –la razón, el corazón, alma, fe, nuestro “yo profundo” es la única forma que tenemos de filtrar y juzgar lo que los sentidos nos proporcionan–, lo que presenté en la defensa. Finalmente se pusieron de acuerdo en una nota: un 9. El punto que falta para la excelencia la pusieron dos personas cercanas, un@ adolescente y un sacerdote ya de edad, que avanzaron a lo largo de este tiempo en su asunción personal.

En acabar el 2018-19, el que agraeixen

A l'entrada "En acabar el 2018-19, "hạnh phúc", de 30 de juny feia una reflexió més bé personal d'aquest moment. I a l'entrada "En acabar el 2018-19, del que es queixen" de 5 de juliol recollia algunes de les queixes que ens hi feien.

Ara reprenc la reflexió entorn el que els nois i noies ens agraeixen,  què valoren, a partir de les avaluacions que els hi varem demanar fent ressò de les classes de matemàtiques, unes 140 hores al llarg de tot el curs, durant 9 mesos.

Això és el que ens volen agrair alguns alumnes de 13 anys: 

• Personalment no tinc moltes queixes i menys mania,
• Heu aconseguit lo impossible: que m'agradin les mates,
• Gràcies per tot!
• Seguiu així, sou els millors professors i ens heu ajudat molt,
• A vegades sou una mica estrictes, però ja ha de ser així,
• Gràcies a fer-me veure que cal fer les coses amb calma,
• He après a lliurar les coses en el seu termini de temps,
• Sou uns profes increïbles de mates,
• M'heu fet aprendre que no cal estressar-se i les notes no són el més important,
• Gràcies pels consells,
• Ara sé que he de donar el màxim de mi mateix tot i que després no obtingui el resultat desitjat,
• M'heu ensenyat a ser constant, ordenada i a treballar bé, a fer, equivocar-me, tornar-ho a intentar,
• Em feia molta ràbia però veig que he de buscar-me la vida, pel món la gent no m'anirà solucionant tots els problemes, si no que m'he de buscar la vida,
• Ha sigut un curs molt guai!
• Va molt bé lo dels exercicis opcionals per repassar. Fer més activitats va molt bé,
• No ens hem de rendir a la primera,
• Encara que una nota ens anés malament, valoreu l'esforç que havíem fet,
• Han sigut 2 anys molt bons per avançar com a persona, seguiu educant a persones com jo que ens costa, 
• He aprés a ser exigent amb mi mateix i mirar-me les coses d'una altra manera, 
• No vull ser professora però he vist que tenen una gran responsabilitat sobre els alumnes, al cap i a la fi són exemples, i he après que aprendre és divertit,
• Ara entenc que les matemàtiques serveixen per a tot a la vida,
• Sou molt bones persones, ajudeu en el que cal i sabeu el millor per a la nostra vida,
• No deixeu mai les matemàtiques,
• M'agrada molt com feu les classes,
• Ara ja sé que he de repassar "una mica",
• No he de ser pessimista,
• Quina paciència teniu amb nosaltres!
• Tens sempre un somriure a la cara i la classe la fa divertida,
• L'una és molt bona en quant a l'educació, l'altre és un crack de les matemàtiques i t'ho fa entendre molt bé,
• Han organitzat molt bé els temes, ha donat temps a fer-ho tot,
• Passi el que passi, hem d'estar feliços,

Això és part del que ells i elles viuen però no hi apareix als informes, les avaluacions... I és part de la realitat profunda en la relació aquesta tant especial, infants-mestres!

Crist cridà a Israel, crida aquí i crida allà

"Pel camí prediqueu"

Tượng Chúa Kitô Vua (Estatua de Crist Rei)

"Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena. Aquests dotze, Jesús els va enviar amb aquestes instruccions: --No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel. Pel camí prediqueu dient: "El Regne del cel és a prop."

---

Aquest passatge correspon als inicis de la vida pública de Jesús. És de suposar que  s'adona que no pot portar a terme ell sol la missió del Pare. Era Déu però ens necessitava a les persones. I així és com escull i crida pel seu nom un grup d'homes (sabem que hi havia dones, tot i que no hi apareixen explícitament en aquest moment de crida, de vocació, de "baptisme amb Ell"). I els crida per anar a predicar que el Regne del cel és a prop.

En aquest moment meu personal, en el que planego amb la meva parella anar a viure durant el 2019-20 al Vietnam, em plantejo jo, quina és la crida que em fa Déu? Quina és la predicació que he de portar? Quin és el Regne el qual jo seré testimoni? Si no conec la llengua més que una molt mica. Si el Crist fins i tot en té trets nous. No en tinc respostes encara, si dubtes, però el procès avança, la reflexió, la pregària i el discerniment també.

Què en predicaré?

---

Vols llegir el text de Mateu 10,1-7?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

TFG: Alliberament de la persona, 8

Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a la de 15 de desembre passat amb el títol "TFG: Alliberament de la persona, 1" i següents sota el mateix títol. 

Totes elles estan en castellà en ser el treball de final de grau de Ciències Religioses presentat a la Facultat de Teologia de Granada.

El índice del trabajo es el siguiente:

Dedicatoria  

Introducción
1. El don de Dios que es el mundo
2. El don de Dios que es la persona
3. Revelación de Dios en la historia
4. El don y el misterio que es la Iglesia
5. Cadenas a las personas
6. La verdad liberadora de Jesucristo
Bibliografía

---

La entrada de hoy (enlace) corresponde al apartado último, Bibliografía. 

En ella resumo las diversas influencias recibidas: toda la reflexión de los y las profesoras del grado a lo largo de estos 6 años -desde 2013-, la oficial del Magisterio, aquella vinculada a los Maristas de Champagnat, otra complementaria -religiosa y laicista, afirmativa y negativa, crítica... , alguna de mis propias reflexiones en el presente Bloc Tunajifunza desde mayo de 2012 y, finalmente, un apartado de videografía, dada la importancia del llamado 7o arte en nuestra cultura actual. 

En acabar el 2018-19, del que es queixen

A l'entrada "En acabar el 2018-19, "hạnh phúc", de 30 de juny feia una reflexió més bé personal d'aquest moment. Ara reprenc la reflexió entorn el que els nois i noies demanen, a partir de les avaluacions que els hi varem demanar fent ressò de les classes de matemàtiques, unes 140 hores al llarg del curs.

Això és el que diuen i ens reclamen alumnes de 13 anys: 

• Intentar fer les classes més lúdiques,
• Fer menys examens,
• Deixar-los escoltar música,
• Deixar-los menjar xiclé,
• Tracteu a tots els alumnes per igual, en algunes ocasions,
• Sou massa exigents, no cal,
• Un dels dos professors és més comprensiu que l'altre,
• És millor que estem asseguts en parelles, les que vulguem,
• Nosaltres xerrem molt, i això no és dolent,
• Hi ha coses de les que fem que no serveixen per a la vida, 
• Molt bon professor, però la lletra...
• Si ens feu fer una redacció com a càstig, podríeu recollir-la,
• Cal ser més flexibles,
• L'una estresa, l'altre desestresa
• No hauriem de fer tanta teoria que no serveix de res,
• No canvieu, sou els millors profes de mates,

Això és part del que ells i elles viuen però no hi apareix als informes, les avaluacions... I és part de la realitat profunda en la relació aquesta tant especial, infants-mestres! 

TFG: Alliberament de la persona, 7

Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a la de 15 de desembre passat amb el títol "TFG: Alliberament de la persona, 1" i següents sota el mateix títol. La darrera entrada d'aquesta sèrie va ser la de 19 de gener d'aquest 2019.

Totes elles estan en castellà en ser el treball de final de grau de Ciències Religioses presentat a la Facultat de Teologia de Granada.

El índice del trabajo es el siguiente:

Dedicatoria  

Introducción
1. El don de Dios que es el mundo
2. El don de Dios que es la persona
3. Revelación de Dios en la historia
4. El don y el misterio que es la Iglesia
5. Cadenas a las personas
6. La verdad liberadora de Jesucristo
Bibliografía

---

La entrada de hoy (enlace) corresponde al apartado 6. La verdad liberadora de Jesucristo.

Jesús dijo a los judíos que habían creído en él: –Si os mantenéis fieles a mi palabra, seréis verdaderamente mis discípulos; conoceréis la verdad, y la verdad os hará libres. Yo hablo de lo que el Padre me ha mostrado, y vosotros hacéis lo que vuestro padre os ha dicho. (Jn 8,31-32.38) 

Si hablo las lenguas de los hombres, y aun las de los ángeles, pero no tengo amor, no soy más que un metal que resuena o un platillo que retiñe. Y si tengo el don de profecía, y entiendo los designios secretos de Dios, y sé todas las cosas; y si tengo la fe necesaria para mover montañas, pero no tengo amor, no soy nada. Y si reparto entre los pobres cuanto poseo, y aun si entrego mi cuerpo para tener de qué enorgullecerme, pero no tengo amor, de nada me sirve. (1Cor 13,1-3)

Incluye este apartado una presentación personal de la que considero que es la Verdad de Jesucristo para mí.