La taula, lloc per parlar

Amb el ressò del darrer Sínode de Bisbes, el Papa Francesc va dedicar el seu discurs de l'audiència general de dimecres passat dia 11 a la convivència a la família, posant en un moment donat un exemple que m'ha fet somriure perquè coincideix amb una de les idees que transmeto a les famílies de l'escola a la reunió de principi de curs i també a les entrevistes individuals.

Quan els fills comencen l'adolescència apareix una necessitat innata de descobrir el món així des de la pròpia aventura de la vida, el que implica provar, cercar, indagar.... i tot això amb els seus; i els seus són els companys de classe, aquells d'entre els que sortiran els amics de l'ara i del futur. En aquesta etapa els pares i mares passen a un segon pla, "ja que són uns carques i no en saben res".

Està clar que els pares -i aquí es pot assegurar que no importa si són pares biològics o adoptius; si estan casats, ajuntats o són parella de fet; o si es tracta d'una família monoparental, homosexual o d'altre tipus- són aquells que sempre recolzaran als seus fills quan en tinguin necessitat. Però cal incidir, i els pares així ho han de saber, que aquesta ajuda haurà de ser donada quan els fills en tinguin necessitat i ho facin saber. Provar d'ajudar abans, només farà que els fills adolescents es sentin atacats i la rebutgin. "Els meus pares són uns pesats", resumiran els fills.

Però per a que aquesta ajuda futura pugui ser donarda per part dels pares és imprescindible treballar des de que són infants i generar dins la família espais de diàleg, crear la confiança necessària de que amb els pares es pot parlar de tot, fins i tot, d'allò que pugui semblar més complicat. Es tracta d'aconseguir que els fills d'adolescents sàpiguen que als pares els poden preguntar qualsevol cosa, sabent que potser s'enfadaran pel que hagi  pogut passar, però que els pares donaran el seu recolzament.

Per treballar aquesta confiança suggereixo jo a les famílies sopar tots junts sempre que sigui possible, mai davant del televisor, si no uns al costat dels altres. Explicar-se allò que ha passat al llarg del dia a la feina dels pares, la conversa a la botiga, els fills allò que ha passat a l'escola o durant les activitats extraescolars.... Al voltant de la taula tothom parla i tothom escolta. Els caps de setmana, amb més temps, sortir a passejar junts, anar al cinema o veure un partit de futbol, qualsevol cosa, però junts. L'important és veure, jugar, riure, criticar, comentar.... junts i amb la participació de tots.

En paraules del papa Francesc, ell ho explica de la següent manera...

Estimats germans i germanes, bon dia! 

Avui reflexionarem sobre una qualitat característica de la vida familiar que s’aprèn des dels primers anys de la vida: la convivència, o sigui l’actitud de compartir els béns de la vida i de ser feliços de poder-ho fer. Compartir i saber compartir és una virtut preciosa! El seu símbol, la seva “icona”, és la família reunida al voltant de la taula de casa. El fet de compartir un àpat –i després, a més del menjar, també els afectes, les trobades, els esdeveniments…– és una experiència fonamental. Quan hi ha una festa, un aniversari, ens trobem al voltant de la taula. En algunes cultures és costum fer-ho també pel dol, per estar a prop d’aquells que tenen el dolor per la pèrdua d’un membre de la família. 

La convivència és un termòmetre segur per mesurar la salut de les relacions: si a la família hi ha algun problema o una ferida mal cicatritzada, a taula es nota de seguida. Una família que no menja gairebé mai junta, o bé on a taula no es parla mai sinó que es mira la televisió, o un telèfon intel·ligent, és una família “poc família”. Quan els fills a taula estan enganxats a l’ordinador, al portàtil, i no s’escolten entre ells, això no és família, és un internat.

... 

El propi Jesús també va adonar-se de la importància de la taula en les relacions humanes. Quantes vegades ha comparat el Regne dels cels amb un àpat compartit, Què és si no la celebració de la eucaristia?