Més sobre la dignitat humana

El 15 d'octubre de 2015 publicava en aquest mateix Bloc l'Entrada "La dignitat humana a debat". Continuo la reflexió en aquesta d'avui. 

Avui en dia hi ha, en la majoria dels pensadors contemporanis, un acord sobre l’afirmació de la dignitat humana, tot i que no hi ha consens en el significat que li atribueixen, i menys encara en les normes ètiques que de la dita dignitat se’n dedueixen. 

Què és, doncs, la dignitat humana? En què es fonamenta? Quines conseqüències pràctiques se n’extreuen? La filosofia al llarg de la història ha descrit el fonament de la dignitat en la capacitat de l’home de captar la veritat en si mateixa, d’aprendre i voler allò que és bo en si mateix, de preuar i construir la bellesa, però sobretot en el lligam amb la llibertat. 

Altres filosofies també l’afirmen. Per a Kant, per exemple, deia que l’home no pot ser tractat per cap home (ni per un altre, ni per hom mateix) com a simple instrument, sinó sempre com a fi, i en això precisament rau la seva dignitat (la personalitat). Per tant, el terme dignitat està íntimament lligat al concepte de persona. 

El filòsof J. Seifert, en descriu quatre nivells. 

• En un primer nivell s’hi troba el «ser humà» existent com a substancia individual i parla, es parla aleshores, de la dignitat ontològica. 
• El segon nivell és el del l’obrar. Si som persones, cal obrar com a persones. Parlem, doncs, en aquest cas, de la dignitat operativa. Si no obrem dignament, no perdem la dignitat ontològica, però no vivim conformes a allò que som. 
• El tercer nivell l’anomena la dignitat adquirida, moral, fruit dels nostres actes. Aquesta pot créixer i alhora hom la pot perdre, a diferència de la dignitat ontològica. 
• Per últim, proposa un quart nivell, el de la dignitat donada, concedida pel reconeixement dels altres, o deguda a particulars dotacions de la naturalesa o del caràcter. Des d’aquest punt de vista, el valor de la persona depèn de certes qualitats o acceptació i reconeixement dels altres.

Els que tots afirmen és que, pel fet de la dignitat, el ser humà posseeix una posició particular davant dels altres sers de la naturalesa i, per tant, una consideració particular i un tracte reservat només a ella. La dignitat comporta una qualificació normativa: quelcom se li deu a qui és subjecte de dignitat. Afirmar la dignitat significa atorgar un valor en si mateix i ser subjecte mereixedor de respecte.

L’ètica, si vol ser justa per a tots, es sustenta en la dada ontològica de «ser humà» i, per tant, persona pel mer fet de ser, i partir de la idea que a tots els homes i a les dones se’ls hi deu igual consideració i respecte, és a dir, que la dignitat humana és inalienable. Fins i tot els delinqüents tenen dignitat humana pel fet de ser persones.

Els drets humans, fruit de la Declaració de Drets Humans de l'any 1948 es sustenta en ella, "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres." (enllaç).

També l'Església en parla sovint de la dignitat de la persona, fonamentant-la per sobre de tot en el fet d'haver estat creats a imatge de Déu i ser fills d'Ell. Faig un breu recull d'algunes cites:

"I si, a més, considerem la dignitat de la persona humana a la llum de la revelació divina, aleshores aquesta apareixerà incomparablement més gran, ja que els homes han estat redimits per la Sang de Jesucrist, i amb la gràcia han esdevingut fills i amics de Dé u i han estat constituïts hereus de la glòria eterna." (Pacem in Terris, n. 8, Joan XXIII, 1963) 

"La justicia social sólo puede obtenerse respetando la dignidad trascendente del hombre. Pero éste no es el único ni el principal motivo. Lo que está en juego es la dignidad de la persona humana, cuya defensa y promoción nos han sido confiadas por el Creador, y de las que son rigurosa y responsablemente deudores los hombres y mujeres en cada coyuntura de la historia." (Sollicitudo Rei Socialis, n. 41, Joan Pau II, 1987)

"En efecto, para la Iglesia enseñar y difundir la doctrina social pertenece a su misión evangelizadora y forma parte esencial del mensaje cristiano, ya que esta doctrina expone sus consecuencias directas en la vida de la sociedad y encuadra incluso el trabajo cotidiano y las luchas por la justicia en el testimonio a Cristo Salvador. Asimismo viene a ser una fuente de unidad y de paz frente a los conflictos que surgen inevitablemente en el sector socioeconómico. De esta manera se pueden vivir las nuevas situaciones, sin degradar la dignidad trascendente de la persona humana ni en sí mismos ni en los adversarios, y orientarlas hacia una recta solución." (Centesimus Annus, n. 5, Joan Pau II, 1991)