Aquesta nova experiència de Necessitem referents ens presenta la Leire Quintana, noia que va passar 4 anys en un convent de clausura. Tot i sortir-se'n, la riquesa de l'experiència viscuda l'ha portat a escriure un llibre, 'Una canción inesperada' (Maeva).
Com a vivència complementària pot ser interessant recordar l'entrada "Maria del Mar Albajar: "era fomut ser monja" de 29 de juliol de 2015.
"Sadollar la meva set interior"
Tenia 37 anys i una vida aparentment normal i plena: una feina que li agradava, un pis, amics i una família. Però va decidir deixar-ho tot per ingressar en un convent de clausura, on ha viscut quatre anys com una monja més. Ara ha penjat els hàbits i ha tornat al carrer, però no a la seva vida anterior. Es dedica a treballar per a una ONG,
Què et va portar a deixar-ho tot i entrar en un monestir de clausura?
Una set de silenci i quietud. La meva vida era normal però em faltava el regust que produeix la connexió profunda amb un mateix, des de la qual la vida s’experimenta d’una altra manera. Intuïa que el monestir em proporcionaria aquest context de creixement.
Però expliques en el llibre que durant el primer any no va passar res de rellevant i que això et va desanimar. ¿Senties que no havies trobat el que buscaves?
Ara crec que durant el primer any l’únic que vaig fer va ser intentar adaptar-me a tants canvis. Suposa una gran despesa d’energia. Era tot el que podia donar. Dic que em va desanimar perquè havia fet un canvi molt radical i esperava alguna cosa una mica més destacada. Però ara, vist amb distància, crec que tot allò va tenir molt de sentit.
Es fa difícil imaginar com algú pot fer un canvi tan gran. ¿Tu havies sentit mai aquesta crida cap a la vida religiosa?
Sempre m’havia sentit atreta pels monestirs que respiren silenci i pau. Fa 10 anys em vaig plantejar l’opció però la vaig descartar perquè veia impossible que algú com jo, amb una vida normal, pogués deixar-ho tot i entrar en un monestir. Però aquell desig no va desaparèixer mai.
Què vas sentir la primera nit que vas passar al monestir?
Per sort no em vaig posar l’hàbit de monja fins al cap d’un any. En la vida monàstica hi ha una pedagogia, un procés a través del qual es van prenent decisions a mesura que s’assimila l’estil de vida. La meva primera nit recordo que estava en una cel·la que donava a una font que es podia sentir rajar de nit. Allò era el símbol del què buscava: sadollar la meva set interior.
¿Et feia patir haver triat aquesta opció tan extrema, tan diferent?
Sí. El dubte personal sempre apareix quan prens un rumb que és diferent del de la majoria. Però allà dins vaig descobrir que sóc normal, sóc com tothom, encara que fos monja de clausura.
¿La teva presència al monestir va ser ben rebuda? Sembla que és un món en el qual les novetats i els canvis espanten.
La meva percepció quan vaig entrar va ser la mateixa: a les monges no els agraden les novetats. Amb tot, amb el pas del temps vaig descobrir que no sempre és així i que les novetats, que jo valorava molt, no sempre acaben resultant útils. Per exemple, el treball manual pot ser substituït per una màquina, però això no sempre és millor. A través del treball manual s’està més en contacte amb la terra, és més fàcil mantenir l’atenció i la ment pot descansar. Però en altres ocasions la tecnologia és benvinguda, com quan vam decidir vendre els nostres productes 'online'.
Com era el teu dia a dia allà? Què feies?
La vida d’una monja es planteja sobre l’equilibri de l’ ora et labora. Resar i treballar. Els temps d’oració són set al dia i comencen amb l’oració de vigílies, a les 5 del matí. Acaba amb l’oració de completes a les 9 de la nit. Mentrestant, les monges treballem. Els monestirs són autosuficients i es cuiden de la seva supervivència a través d’un determinat procés productiu. I també hi ha temps per a la formació, amb espais d’estudi, per a l’oració privada o per a trobades comunitàries.
És un món ple de tradicions antigues, algunes difícils d’entendre des de fora.
Jo crec que les tradicions són necessàries sempre que continguin una saviesa. Per exemple, llevar-se a les 4.40 del matí pot semblar una pràctica obsoleta i innecessària per viure una vida profunda. Amb el pas del temps vaig començar a disfrutar-ho i vaig descobrir que a totes les tradicions espirituals es valora la matinada com un temps molt especial de connexió amb un mateix i amb Déu. Al monestir es viu a un ritme còsmic i fins i que no entres a la vida monàstica no aprens a apreciar de debò aquests detalls subtils que enriqueixen la vida.
Què vas aprendre al llarg dels quatre anys que hi vas viure?
És difícil resumir tot el que hi vaig aprendre. Crec que el regal més gran que vaig rebre és el sentit d’unitat. Se’m va fer molt evident que totes nosaltres formàvem una unitat, que no és uniforme, però és una unitat d’amor, encara que tinguéssim els nostres conflictes. Però va ser molt bonic descobrir que passés el que passés els nostres llaços eren incondicionals.
Per què vas decidir sortir-ne?
Vaig sentir pau i alegria, el mateix que vaig sentir quan vaig entrar, i vaig saber que la set que m’havia portat allà ja estava sadollada. Vaig entendre que havia arribat el moment de tornar a casa.
Respirar silenci i pau
Vaig sentir pau i alegria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Pots deixar el teu comentari si així ho desitges. Gràcies!
Tingues en compte que en cas de ser ofensiu, serà eliminat.