Matrimoni, la reflexió continua oberta

Aquesta Entrada recull de forma íntegra les reflexions de Josep Lligadas dimecres 4 de juliol en el Bloc "Una font que raja sempre" (enllaç) amb el títol "Noves realitats matrimonials, potser".

I així ho faig, enllaçant-lo amb les que vaig dedicar als sagraments de l'Església, aquells ritus que ens apropen la nostra vida terrenal al Misteri de Déu, "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

El següent article de Josep Lligadas obre unes possibilitats que ni es van plantejar durant les classes de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.

---

Les dues reflexions sobre el matrimoni publicades les dues darreres setmanes (Què vol dir que el matrimoni és un sagrament? i Les variades perspectives del matrimoni) em porten, en aquest darrer article de la sèrie, a pensar en les noves realitats que, potser, podrien rebre actualment també la consideració de matrimoni cristià, és a dir, que podrien ser celebrades com a sagrament del matrimoni. Confesso que ho escric amb força dubtes, i que no fa pas gaire temps que pensava que no, que les dues realitats que esmentaré seria bo que fossin reconegudes i assumides per l’Església, però que no entraven dins el camp del sagrament. Les dues realitats a què em refereixo són la dels que han vist trencat el seu matrimoni i han iniciat una nova vida amb una altra parella, i la de les parelles homosexuals. 

En el cas dels que han vist trencat el seu matrimoni i han iniciat una nova vida amb una altra parella, si tot el procés s’ha viscut amb honestedat i ha quedat prou constatat que el primer matrimoni està realment desfet, a mi em sembla que el nou intent podria ser reconegut i celebrat novament com a sagrament. Sí, és cert que Jesús va dir que “allò que Déu ha unit que l’home no ho separi” (Mateu 19,10 i Marc 10,9), però el cas és que els éssers humans sí que acabem separant allò que Déu ha unit. I doncs, si el matrimoni està separat, ¿no cal reconèixer-ho i reconèixer noves oportunitats d’unió que puguin sorgir? Jesús no va dir, com a vegades alguns tradueixen, “l’home no ho pot separar”. Sí que pot. I el que Jesús demana és que no ho faci. I si finalment la ruptura arriba després d’intentar que no arribés, ¿l’estil de l’evangeli no portaria més aviat a oferir una nova oportunitat, i una nova oportunitat plena? Evidentment que aquí es poden fer moltes trampes. Però és que de trampes se’n poden fer sempre. Permeteu-me un exemple estrambòtic: el d’algú que no està malalt però es fa passar per malalt perquè vol rebre el sagrament de la unció. Si el rep, òbviament, aquell sagrament serà fals, inexistent. I si un trenca el seu matrimoni per frivolitat i es vol casar un altre cop, aquell nou sagrament, si es donés, seria també fals. Però aquestes coses només les pot saber Déu.

En el cas de les parelles homosexuals el que veiem és que s’hi poden donar tots els elements bàsics del matrimoni tal com els descrivíem en els dos articles anteriors, excepte la complementarietat biològica que permet engendrar fills. Com he dit, fins no fa gaire jo pensava que estava molt establert que el sagrament del matrimoni es donava entre un home i una dona amb obertura a la fecunditat biològica, i que, per tant, més valia no intentar forçar-ho per incloure-hi els homosexuals: els homosexuals, certament, havien de ser reconeguts, i la seva unió de parella també, però no amb el sagrament del matrimoni sinó amb algun altre tipus de pregària eclesial. Però ara que hi he intentat pensar més, m’adono que, malgrat que pugui semblar molt trencador, de fet, allò que és l’espina dorsal del sagrament del matrimoni també es pot donar plenament en les parelles homosexuals. La complementarietat biològica no, òbviament, però aquesta complementarietat biològica tampoc no es dona quan es casen per exemple un home i una dona ja vells, i a ningú no se li acudiria dir que allò no és un matrimoni amb tots els ets i uts.

I voldria acabar amb una referència a un fet que cada cop és més freqüent entre nosaltres: el dels joves que se’n van a viure junts sense casar-se, i que més endavant potser es casaran o no, segons les circumstàncies. Molts joves cristians fan també aquesta opció. Realment, és un canvi notable en la manera de veure les coses. Aquests joves, si són cristians, compleixen tots els elements propis del matrimoni cristià, inclòs el del compromís permanent, que a més és públic, ja que tothom al seu voltant el coneix. La diferència és que no el fan públic oficialment. De fet, suposo que aquí s’ajunten dues coses: per una banda, la desvalorització de la moral catòlica segons la qual les relacions sexuals només són lícites dins el matrimoni; per una altra, l’al·lèrgia a qualsevol encotillament i constrenyiment social. Deixeu-me dir que a mi em sap greu que aquests joves no es casin. I és que el matrimoni cristià no és un mer tràmit: és, entre altres coses, la manifestació de la voluntat de comptar amb Déu i amb la comunitat en la nova vida en comú. Però si la parella opta per no casar-se, crec que tanmateix cal reconèixer que aquest tipus de convivència no oficialitzat té, de fet, un valor “quasi-sacramental” no gens menyspreable.

En alguna de la bibliografia que estic llegint actualment, constato el poder de les paraules. El tabú a nomenar determinades paraules és el pas més subtil de no permetre aquella realitat. Per tant nomenar i mostrar les realitats ajuda a la seva assumpció i acceptació. Fa dècades les famílies, si tenien un fill amb algun tipus de disminució, l'amagaven de per vida. Ara, el 2018, les ciutats i pobles, el transport públic comencen a estar adaptat, hi ha ajudes i polítiques públiques per afavorir a aquestes persones. Les realitats LGTIB existeixen i cal acostumar-se a no amagar-les.