Homes de més de quaranta amb corbata

Recullo en aquesta Entrada un text d'opinió de la Gala Pin, actual regidora de Participació de l'ajuntament de Barcelona, representant de Podem en el portal de notícies VilaWeb.cat.

Al cap de poc temps d’haver arribat a l’ajuntament, vaig encunyar l’expressió ‘reunions d’homes de més de quaranta amb corbata’. Em semblava bastant il·lustrativa d’un tipus de reunions que es convertirien en habituals en la meva vida a partir de llavors: consorcis, juntes directives, consells d’administració, i que exemplificaven una cosa que ja sabíem, però que algunes no havíem viscut mai: els homes són els que hi ha en els llocs directius, en els espais de decisió i representació, un biaix de gènere, i també d’edat que és evident, alhora que es manifesta en la manera de ser i d’estar en les reunions. Aquells espais que fan que l’expressió ‘feminitzar la política’ es carregui de sentit. 

Aquesta setmana he assistit a una d’aquestes reunions d’homes de més de quaranta amb corbata. Empresaris i representants de l’administració. És un lloc on vaig regularment. Moltes vegades, arribo justa de temps a la reunió. En les primeres reunions, en les quals no coneixia a ningú, me n’anava directament al meu lloc, aquest que indiquen amb el cartellet de ‘Gala Pin’ plastificat. A la segona reunió, vaig arribar amb una mica d’antelació, me’n vaig anar al meu lloc i em vaig asseure amb l’ordinador. Quan va arribar el president, va saludar les persones que eren dempeus. Quan es va apropar a mi, vaig fer l’intent d’alçar-me per donar-li la mà, però se’m va quedar encaixada la cadira i no vaig poder aixecar-me ràpidament. El president volia saludar-me, o sigui que de cop i volta em va fer un petó al front. El primer al front. Biaix de gènere, d’edat i de classe. No ho hagués fet a altres dones presents a la sala. No vaig saber reaccionar. O, més aviat, vaig contenir la reacció. Fa temps que vaig aprendre que el meu cos té una reacció molt primitiva quan m’enervo (abans em passava una o dues vegades a l’any): se’m posens el pèls del clatell de punta. És imperceptible a l’ull humà, tot i que jo sí que ho noto. En aquell moment, vaig sentir com se m’eriçaven els pèls del clatell, que des de fa anys és una senyal que he après a interpretar com a ‘no reaccions de manera visceral ara, perquè després et penediràs’. O sigui que vaig quedar perplexa. I frustrada. 

Aquesta setmana, un any després, m’ha saludat donant-me la mà. ‘Bé, Pin’, he pensat. No hi havia una assistència massiva, però tot i amb això les dones érem clara minoria: quatre, per dotze o catorze homes. Una de les dones és la persona que apunta l’acta (encara no he vist cap home fent-ho). Després de diverses intervencions, algú va cridar l’atenció al president sobre el fet que hi havia un nou membre (una dona, la quarta dona) a la sala que s’incorporava a aquesta reunió substituint a un antic membre. Transcric: ‘és clar que sí, com m’havia de passar per alt a mi aquesta bellesa? A aquesta bellesa estem encantats de tenir-la aquí”. Perplexitat.’ La reunió va continuar, i, quina casualitat, em tocava parlar a mi. Vaig deixar per al final la petició contundent que no es tornés a interpel·lar una dona pel seu aspecte físic, el to va ser de rebuig i d’una certa repugnància. ‘No serà aquest president qui no ho faci, que és un ‘donjuan’. Rialles adolescents dels homes de més de quaranta amb corbata, conxorxa. Perplexitat. Viatge en el temps. 

Era el torn de paraula d’un altre home. Al final de la seva intervenció, va aprofitar per sumar-se a la meva sol·licitud. L’únic. Xiuxiuegs. La ‘DonaBellesaNouMembre’, que en realitat, és la ‘DonaRepresentantDunNouSectorALaCiutat, es va sentir interpel·lada. O sigui que va intervenir tímidament per dir que a ella ja li estava bé. Perplexitat amb neguit. En acabar la reunió, el president va venir a parlar amb mi. Em va comentar en to divertit que si jo sabés els comentaris que li fa a la seva dona, no sabia com em podria arribar a enfadar. 

Reunions d’homes de més de quaranta amb corbata. En un món d’homes, amb mirada d’homes, amb gestos d’homes, amb tracte d’homes, amb sordesa d’homes. El que s’anomena heteropatriarcat.

Veure el text original

És cert, per una altra banda, que en aquest món heteropatricarcal en el que vivim i del que som hereus de la nostra pròpia història, les dones que arriben a alts càrrecs sovint prenent el mateix rol patriarcal. Pensem si més no en la ex primera ministra britànica, Margaret Thatcher, apodada "la dama de ferro" o l'actual cancellera alemanya Angela Merkel, artífex de les grans retallades a Europa dels darrers anys. Què passaria si les dones lideres prenguessin un rol més femení? A països com Rwanda o Amèrica Central he pogut conèixer realitats de societats o poblacions liderades per dones després de la massacre en guerra de la majoria d'homes i puc constatar del seu bon funcionament, no només en aspectes econòmics i de gestió si no també socials.

Alguna vegada que he pogut comentar situacions similars amb algun amic o company, la majoria de vegades ho jutjaven com  "a coses de dones". Què lluny em sento d'ells! Quina poca sensibilitat! I dins de  l'àmbit de l'Església, poc es parla. Quina poca sensibilitat també!