diumenge, 8 de febrer de 2015

Del jove Montagne a la MEM d'avui

"Per educar un infant, cal estimar-lo"

El 26/10/2014 incloïa en aquest mateix Bloc l'entrada "2014-2015 Any Montagne", presentant l'inici d'aquest primer any dedicat a conèixer i aprofundir en l'experiència del jove camperol francès que va morir aquell 28 d'octubre de 1814 sense cap coneixement del que era l'amor de Déu ni la religió. Aquest fet seria la llavor de l'actual Missió Educativa Marista. La present entrada en vol donar continuïtat al tema.

La coneguda com experiència Montagne va ser l'espurna que portaria al jove Marcel·lí a fer el pas endavant de fundar l'Institut dels Germans Maristes el 2 de gener de 1817, quelcom que el seu cor ja anava intuint des de feia temps adonant-se de la situació de l'educació cristiana d'allà on hi vivia. El següent text del germà mexicà Aureliano Brambila en dóna fe:
Era un día del mes de octubre de 1816, el día 28, para ser precisos. En el paraje llamado “Les Palais”, cerca del Bessat, en la región del Monte Pilat, un adolescente de 17 años, Juan Bautista Montagne, estaba en cama, gravemente enfermo. Prácticamente había llegado al final de su carrera por este mundo. El joven vicario de La Valla-en-Gier, un pueblecillo de 2000 almas, el Pbro. Marcelino Champagnat, había sido llamado para asistir al moribundo. Cuál no sería su sorpresa al constatar que este adolescente no sabía nada de religión, ni de Dios, ni del más allá. El pobre muchacho se hallaba desprovisto de los conocimientos culturales y religiosos más elementales. Verdaderamente era alguien que ignoraba hasta a qué había venido al mundo y qué es lo que le esperaba después. A un momento dado, el joven se sintió presa de una inmensa angustia, tomó a Marcelino por los brazos y le gritó, con los ojos arrasados en lágrimas: “¡Padre Marcelino, ayúdeme!”. El vicario de La Valla, conmovido hasta lo más hondo de su corazón, lo atendió con enorme solicitud. Pero bien poca cosa podía hacer en semejantes circunstancias. La situación de abandono en que había crecido era gigantesca. Le habló de ese Ser Supremo que lo recibiría con gran amor porque era su Padre. Y de María, que era su madre... 
Después de que el joven Montagne falleció, Marcelino emprendió el camino de regreso a la parroquia, bastante alejada de la casa del Palais. Todo el tiempo que caminaba por esos senderos zigzagueantes de las montañas, no podía callar en el fondo de su corazón el eco de aquel grito angustiado del joven que había quedado atrás... Una angustia le subía hasta la garganta, como la oscuridad que se trepaba sobre los troncos y el follaje de los árboles que le rodeaban. Era una angustia semejante a la del joven, era una angustia compartida. Marcelino ya no oía una sola voz sino un coro inmenso de jóvenes en desamparo que gritaba. Detrás del grito de ese muchacho, Marcelino percibía el grito inmenso de la juventud abandonada en todo el mundo. Apenas llegado a su parroquia se puso a trabajar de inmediato. Era preciso responder a ese grito sin importar el precio. 
Y la respuesta que dio Marcelino Champagnat a la juventud que pide auxilio, son los Hermanitos de María que él fundó, a sólo dos meses de haberse encontrado con el joven Montagne.
La realitat marista que jo hi visc, i molts dels que podeu estar llegint aquesta Entrada és molt diferent a la que s'hi descriu: hi som dos segles més tard, en un ambient urbà en una societat occidental i opulenta. Però sí que hi ha una realitat comuna: el laïcisme imperant, el desconeixement de l'amor del Pare que ve de la nostra pròpia existència i del Regne de Déu que ens és possible construir en aquest, el nostre món.

El document "Missió Educativa Marista, un projecte per avui" de l'any 1998 ens convida a ser sembradors de Bona Nova. Hi ho fa de la següent manera:
  • L'essència de la missió de Marcel·lí Champagnat era donar a conèixer Jesucrist i fer-lo estimar. Per a ell, l'educació era el mitjà per a portar els joves a l'experiència de la fe i fer d'ells "bons cristians i bons ciutadans" (MEM, núm.69).
  • Jesus no accepta la lògica del món. Al contrari, proclama una visió nova de la societat humana que comença amb l'amor dels uns pels altres, incloent els enemics,  i ens convida a compartir el pa de la vida i a superar les divisions causades per la raça, la diferència social, la riquesa, el sexe o qualsevol altre motiu d'exclusió (cf. MEM, núm.73).  
  •  Seguint Marcel·lí Champagnat, intentem ser apòstols per als joves, evangelitzant-los amb la nostra vida i la nostra presència entre ells, així com també amb el nostre ensenyament: no som ni només catequistes, ni només metres de matèries profanes (cf. MEM, núm.75). 
  • Amb la cooperació activa dels joves, cerquem formes creatives per a aconseguir: desenvolupar la seva autoestima i la seva capacitat per a orientar llurs vides, proporcionar una educació del cos, la ment i el cor, animar-los perquè tinguin cura dels altres i de la creació de Déu, educar-los perquè portin a terme canvis en la societat i aconsegueixin més justícia per a tos els ciutadans, i perquè prenguin consiència de la interdependència de les nacions, alimentar la seva fe i el seu compromís com a deixebles de Jesús i apòstols per a altres joves i, finalment, despertar-los un esperit crític i ajudar-los a prendre decisions basades en els valors de l'Evangeli (cf. MEM, núm.77). 
Però com podem fer tot això avui en dia, en l'any 2015? És evident que l'objectiu és el mateix, però no ho poden ser ni els mitjans ni el vocabulari. Els nostres nois i joves han de ser molt madurs i poc influenciables per a poder entendre lo de "bons cristians i bons ciutadans". En una cultura des cristianitzada ja farem molt si en un primer moment del seu desenvolupament aconseguim que es coneguin a ells mateixos en les diverses facetes de la persona, fugin de la pròpia comoditat i provin de ser persones justes i atentes a les necessitats dels altres. 

Si ajudem alguns d'ells a que més endavant del seu procés personal, descobreixen a través del nostre fer i el nostre dir a un Jesús que és exemple de persona compromesa, a un Crist que és mostra definitiva de l'amor del Déu creador i que es descobreixin ells mateixos com actors de la pròpia evangelització, ja ens podrem donar per contents.

Per una altra banda, si vols aprofundir més, pots llegir la carta "Montagne, la dansa de la missió" que el germà Emili Turú, Superior general, ha dirigit als Maristes de Champagnat amb l'ocasió d'aquest any.

Si vols saber-ne més de l'any Montagne.... enllaç