dijous, 15 de setembre de 2016

El sagrament més gran: Jesús de Natzaret

Començo amb aquesta d'avui una sèrie d'entrades del Bloc dedicades als sagraments. En aquest cas als 7 sagraments de l'Església, a saber: Baptisme, Confirmació, Eucaristia, Reconciliació, Unció dels malalts, Matrimoni i Ordre Sagrat. Podràs cercar les diverses entrades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

Al llarg dels propers mesos aniré aprofundint en cadascun d'ells, provant de donar una visió el més ample possible del sagrament en ell mateix i en relació amb els altres.



Cada dia 15 de mes, amb el títol del propi sagrament, els aniré abordant d'un en un, donant una visió teològica, el que ens permetrà conèixer una mica més el sentit que l'Església els hi dóna.


Cada dia 18, amb el títol "un cas" o "alguns casos", presentaré alguns exemples que he pogut viure en primera persona o propers. Això ens permetrà veure la realitat que de vegades es dóna i que fa aterrar el sagrament.



El dia 20, amb el títol "I avui en dia?" els abordaré des de la realitat de l'avui i en el nostre context social, oferint alguna pauta pastoral que ens ajudi a la reflexió.


I el dia 22 de cada més, sota el títol "A la Bíblia", inclouré algun text de les Escriptures que avali allò que teològicament l'Església ha establert.
Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


Tipos de sacramentos y aspectos que hace presentes.
La Iglesia, como comunidad de fieles es la que nos permite dar continuidad a la historia de salvación divina de la que Jesús fue la revelación en la Tierra. Con su camino histórico y como comunidad actual nos transmite la Buena Nueva, nos ayuda al entendimiento y a la vivencia misional de nuestra fe con los hermanos.
Y esta misma Iglesia nos propone, ya desde tiempos antiguos la tradición de los siete sacramentos para hacer este seguimiento. Éstos pueden verse desde 3 grandes puntos de vista:
  • Los de iniciación, que son el Bautismo, la Confirmación y la Eucaristía de forma conjunta. Son los que fundamentan la vocación común de todos los cristianos, esto es, la santidad y la misión de evangelizar el mundo. 
  • Los de sanación, que son el de la Penitencia y la Reconciliación, junto con el de la Unción de Enfermos. Son los que pretenden la sanación de los fieles desde la asunción de su propia debilidad y la misericordia del Altísimo.
  • Y finalmente, los de servicio a la comunidad, el del Orden Sagrado y el del Matrimonio, que son dos consagraciones particulares ordenadas a la salvación de los demás con la construcción del Reino de Dios ya aquí en la Tierra.

En el context social actual, tot l'anterior és de ben difícil enteniment. I ho exposaré amb la comparativa educativa que ens va fer el senyor Ferran Ruiz Tarragó, president del Consell Escolar de Catalunya durant els anys 2011-2016, assagista i expert en investigació educativa durant la Trobada de les escoles Maristes de Catalunya del dia 7 de setembre a Girona.

Ruiz iniciava la seva presentació amb una foto similar a la de la dreta, amb la que volia resumir una forma d'educar del segle passat: societat homogènia, famílies típiques i tòpiques cara a l'exterior, religió catòlica única que ho vertebrava tot... sistema en el que ho entraves o quedaves descavalcat.

I dins d'aquest cosmos social, el sistema educatiu, fruit de la dictadura, que controlava tot allò que els infants i joves havien de saber i com havien de ser per arribar a ser bons ciutadans i bons cristians, i així continuar vertebrant la societat de forma cíclica.

I sense necessitat de cap imatge, continuava el Sr. Ruiz fent-nos pensar en el present. Una societat multicultural, multiracial, multiconfessional, amb valors socials i formes diferents de família on la diversitat és un quotidià i on el pensament i la reflexió resta totalment oberta a tothom a través de múltiples canals com la premsa, la premsa crítica i les xarxes socials.

Dins d'aquest nou estil de vida, l'escola massa sovint continua marcada per lleis i aplicant estratègies del segle passat. La sort que té l'escola és que per llei natural mai no perdrà els seus clients, entre els 6 i els 18 anys. Ràpidament la reflexió a la que ens convidava el senyor Ruiz era aprofitar tota la tradició, la pedagogia i el carisma actual -en aquest cas el marista- pero pensant com innovar per continuar amb la nostra missió. Per exemple, es pot fer el mateix i fer-ho millor, però sense exàmens? És pot fer el mateix i millor, però sense hores-classe? Les taules han d'estar encarades a la pissarra?Ha d'haver només pissarra? ... Cal pensar-ho.

Ampliant el zoom de visió d'aqueslla reflexió em pregunto jo per l'Església i intento il·lustrar-ho amb una altra imatge, ara la de l'esquerra.

En aquesta societat actual tant, tant diferent a la del segle passat i a la del segle I, quan ens va començar conscientment la història cristiana, el llenguatge i les formes que fem -també els sagraments- continuen sent vàlids? són engrescadors? qüestionen el cor de les persones? són intel·ligibles? ...

Aprofitant les reflexions del salesià Antonio Jiménez-Ortiz en el seu llibre "La Fe en tiempos de incertidumbre. Teología para dar que pensar" animo a preguntar, què és allò fonamental de la tradició cristiana? quines són les veritats més veritats de la nostra fe? I quines, jeràrquicament, no ho són tant, d'importants? Quines són amb les que ens hem de quedar i quines podríem innovar?

M'hi atreveixo a sugerir un exemple a partir del text d'inici d'aquesta Entrada...

Tipos de sacramentos y aspectos que hace presentes.
Los cristianos tenemos consciencia de Iglesia desde que en el siglo I nació en Nazaret, Palestina, un tal Jesús, que acabó muerto en cruz y creemos que resucitó [REVELACIÓN]. El conjunto de hombres y mujeres [FIELES] que en estos 2000 años hemos descubierto en esa figura al Hijo de Dios, creemos que Él se hizo hombre para acercarnos a la divinidad, esto es a la bondad, al amor. Y por ello pretendemos ser una gran familia [IGLESIA] en la que los que ya no están nos son ejemplo para los que estamos hoy y nosotros, queremos serlo para los que vendrán [CONTINUIDAD EN LA HISTORIA]. Lo que transmitimos [BUENA NUEVA] es que la vida vale la pena ser vivida, que Dios nos quiere y nos da la oportunidad de vivir junto al resto de hombres y mujeres [HERMANOS].

Y es esta misma familia la que nos propone, desde hace ya 2000 años, siete acontecimientos clave [SACRAMENTOS] para crecer como cristianos. Los organizamos en 3 tipos: 
  • Los de entrada en la familia, que son conjuntamente los de Recepción [BAUTISMO], Afirmación [CONFIRMACIÓN] y Compartir [EUCARISTÍA]. Dan inicio al camino y nos ayudan a mejorar en nuestra sentimiento de familia [VOCACIÓN], esto es, ser más humanos y mejorar el mundo [MISIÓN]
  • Los de cuidado de las personas, que son el de la Reflexión y Perdón [PENITENCIA Y RECONCILIACIÓN], además del de Cuidado de las Personas enfermas [UNCIÓN DE ENFERMOS]. Éstos pretenden cuidarnos los unos a los otros, sabiendo de nuestras debilidades y sabiendo que Dios nos quiere de todas todas.
  • Y finalmente, los de animación, que son los de los Sacerdotes y Sacerdotisas [ORDEN SAGRADO] y el de Compromiso en pareja [MATRIMONIO], dos de las formas [CONSAGRACIONES] de ayudarnos a vivir nuestro cristianismo. y ayudar a los demás



No sóc capaç en el poc temps de reflexió que tinc de poder afinar més. És més intel·ligible el text en color lila al que inicia aquesta Entrada? Al meu parer sí. D'aquí, la importància de pensar el llenguatge, pensar els destinataris i formar els transmissors,

Jesús sabia parlar a la gent de forma que el poguessin entendre. Gent que en tenía necessitat i buscava. Però avui en dia... sap l'Església parlar  amb el llenguatge que la gent d'avui pot entendre, tenint en compte que molts ja no en volen escoltar? Té clara l'Església el públic al que es dirigeix? Sap l'Església donar formació als transmissors? Alguna sí, alguna no. El bisbe de Roma sembla que està fent passes en una direcció (com molts altres), però molts dels bisbes espanyols semblen no voler-se moure d'alla on són. 

Crec que una de les veritats fonamentals de la religió cristiana és exactament el Crist ressuscitat. I la història d'aquest Jesús, fill de Déu per nosaltres, que va donar il·lusió a la gent del seu voltant i que durant segles ha sabut donar-nos-la és el millor missioner. Si un sagrament és un símbol o un ritus que ens ajuda a la nostra vida cristiana, si ens apropa a la recerca de la divinitat, Jesús el Crist, Aquell del que aprenem a les Escriptures és el més gran sagrament que tenim. Per què no li donem més importància?

Com ressona tot l'anterior?  
Quant de Jesucrist i quant d'altres, hi ha en el que transmet l'Església?
Quant de Jesucrist hi ha en la teva vida?