dijous, 8 de setembre del 2016

La misericòrdia de Déu és indulgència

Ara fa nou mesos que els cristians i cristianes estem vivint la proposta del papa Francesc de l'any de la misericòrdia (enllaç), a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" el dia 8 de desembre de 2015. 

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

Recullo de la bula "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català) el text del número 22 sobre la indulgència:
22. El Jubileu comporta també la referència a la indulgència. En l'Any Sant de la Misericòrdia adquireix una rellevància particular. El perdó de Déu pels nostres pecats no coneix límits. En la mort i resurrecció de Jesucrist, Déu fa evident aquest amor que és capaç fins i tot de destruir el pecat dels homes. Deixar-se reconciliar amb Déu és possible per mitjà del misteri pasqual i de la mediació de l'Església. Déu, doncs, està sempre disponible al perdó i mai no es cansa d'oferir-lo de manera sempre nova i inesperada. Tots nosaltres, no obstant això, vivim l'experiència del pecat. Sabem que som cridats a la perfecció (cf. Mt 5,48), però sentim fort el pes del pecat. Mentre percebem la potència de la gràcia que ens transforma, experimentem també la força del pecat que ens condiciona. Malgrat el perdó, portem en la nostra vida les contradiccions que són conseqüència dels nostres pecats. En el sagrament de la Reconciliació Déu perdona els pecats, que realment queden cancel·lats; i tanmateix, l'empremta negativa que els pecats tenen en els nostres comportaments i en els nostres pensaments roman. La misericòrdia de Déu és fins i tot més forta que això. Ella esdevé indulgència del Pare que a través de l’Esposa de Crist arriba al pecador perdonat i l'allibera de tot residu de la conseqüència del pecat, habilitant-lo a obrar amb caritat, a créixer en l'amor més aviat que recaure en el pecat. 
L'Església viu la comunió dels Sants. En l'Eucaristia aquesta comunió, que és do de Déu, actua com a unió espiritual que ens uneix els creients amb els Sants i els Beats el nombre dels quals és incalculable (cf. Ap 7,4). La seva santedat ve en ajuda de la nostra fragilitat, i així la Mare Església és capaç amb la seva pregària i la seva vida de trobar la debilitat d'alguns amb la santedat d'altres. Viure llavors la indulgència en l'Any Sant significa acostar-se a la misericòrdia del Pare amb la certesa que el seu perdó s'estén sobre tota la vida del creient. Indulgència és experimentar la santedat de l'Església que dóna a tots de prendre part en els beneficis de la redempció de Crist, per tal que el perdó arribi fins a les extremes conseqüències amb què assoleix l'amor de Déu. Visquem intensament el Jubileu demanant al Pare el perdó dels pecats i la dispensació de la seva indulgència misericordiosa.
Reflexionant sobre aquesta Entrada he volgut trobar la definició exacta de la paraula indulgència. I m'hi he fixat en un detall simpàtic: el DLC defineix indulgència com "Remissió que fa l’Església de les penes degudes als pecats.", en canvi el diccionari de la RAE ho fa de la següent manera, "Remisión ante Dios de la pena temporal correspondiente a los pecados ya perdonados, que se obtiene por mediación de la Iglesia.". Iguals? No exactament, oi? Si no t'adones , torna-te-les a llegir novament, les dues definicions.

D'ambdues definicions se n'extreu que homes i dones som pecadors; en d'altres paraules que tenim una predisposició cap el mal, de la mateixa manera que la tenim cap el be. Els humans som capaços de les millors gestes però també de les pitjors atrocitats. Si no veiem les 2 grans guerres del s. XX o l'estat actual del món, fruit de les guerres d'Iraq i els atemptats de l'11S.

En canvi, tots dos diccionaris afegeixen una segona accepció en forma d'adjectiu, "Qualitat d’indulgent, facilitat a perdonar, a disculpar." i "Facilidad en perdonar o disimular las culpas o en conceder gracias." . Definicions molt més obertes al món fora de l'àmbit religiós.

I per il·lustrar-ho un exemple ben senzillet d'ahir mateix: tornant cap a casa en bus anava despistat pensant en com havia anat el dia intens per terres gironines. El despiste em va permetre aixecar-me per apropar-me a la porta, però oblidar d'indicar que sol·licitava la parada. En aturar-se, el conductor adonant-se que era l´únic que volia baixar però no havia pitxat el botó d'avís, em va preguntar educadament, girat, mirant-me fixament fins a 3 cops "que usted quiere bajar?, que usted quiere bajar?,  que usted quiere bajar?". Vaig sentir clarament la seva indulgència.

Aquella que Francesc també en nom propi i de l'Església Universal intenta transmetre a tants i tants apartats.

Déu o Església? Déu i Església? Déu i església?
En què hi col·laboro jo amb el bé? amb què amb el mal?
Com sóc d'indulgent amb els altres? i amb mi mateix?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Pots deixar el teu comentari si així ho desitges. Gràcies!
Tingues en compte que en cas de ser ofensiu, serà eliminat.