"prepararen el sopar pasqual"
"El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l'anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús: --On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual? Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: --Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: "El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?" Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar. Els deixebles se n'anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual."
El passat diumenge dia 3 l'Església celebrava, en aquest moment de Pasqua, el Corpus Christi, el Cos i la Sang de Crist. Aquesta és una celebració instaurada l'any 1262 com a recordatori del sagrament de l'Eucaristia, de la presència del Senyor Jesucrist en el pa i el vi que compartim comunitàriament. En la lectura del dia es presenta la instauració de l'Eucaristia en l'acte del sopar de Jesús amb els seus (cfr. Mc 14,22-26).
En una conversa amb persones més grans que jo, alguns recordaven l'adoració del santíssim, tradició que ha durat més de 600 anys. I no és que la tradició estigui malament, ni molt menys, però crec que hauria de quedar superada.
El que vull recordar, per que realment em sembla molt més important que l'adoració és la nova visió que el Concili Vaticà II va voler replantejar del cos de Crist a partir de la metàfora de Sant Pau a la carta XXX .... El cos de Crist representa la pròpia Església Poble de Déu, el conjunt d'homes i dones cristians. És per això que jo m'he volgut fixar en la primera part de la lectura d'avui, quan Jesús encomana a alguns dels deixebles d'anar a preparar el sopar del capvespre (cfr. Mc 14,12-16). Jesús va encarregar-los una tasca, va donar-los la seva responsabilitat en la missió.
Aquesta dicotomia és a la que també s'enfronten els dos jesuïtes joves al Japó a la novel·la "Silenci" de Shusaku Endo. Trepitjar la icona del Crist o no trepitjar-lo? Salvar o no salvar les persones cristianes que vivien sota el jou de les tropes imperials?
En una conversa amb persones més grans que jo, alguns recordaven l'adoració del santíssim, tradició que ha durat més de 600 anys. I no és que la tradició estigui malament, ni molt menys, però crec que hauria de quedar superada.
El que vull recordar, per que realment em sembla molt més important que l'adoració és la nova visió que el Concili Vaticà II va voler replantejar del cos de Crist a partir de la metàfora de Sant Pau a la carta XXX .... El cos de Crist representa la pròpia Església Poble de Déu, el conjunt d'homes i dones cristians. És per això que jo m'he volgut fixar en la primera part de la lectura d'avui, quan Jesús encomana a alguns dels deixebles d'anar a preparar el sopar del capvespre (cfr. Mc 14,12-16). Jesús va encarregar-los una tasca, va donar-los la seva responsabilitat en la missió.
Aquesta dicotomia és a la que també s'enfronten els dos jesuïtes joves al Japó a la novel·la "Silenci" de Shusaku Endo. Trepitjar la icona del Crist o no trepitjar-lo? Salvar o no salvar les persones cristianes que vivien sota el jou de les tropes imperials?
Adoració a la forma o adoració a Déu a través dels germans? Símbol o realitat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Pots deixar el teu comentari si així ho desitges. Gràcies!
Tingues en compte que en cas de ser ofensiu, serà eliminat.