Hem perdut la batalla (del mòbil)?

Aquesta setmana, igual que la primera de setembre són les dues que els mestres i professors dediquem a revisar el curs que acaba, decidir i planificar el proper. Un director que vaig tenir fa temps deia que, el que no es planificava abans del primer dia de curs, ja no es podia fer amb calma, doncs els dies, les setmanes, els esdeveniments, les avaluacions venien rodant sense parar...

Una de les tasques previstes per aquesta setmana és la revisió de la normativa d'usos del mòbil. I a arrel d'això, recupero l'article del diari El País del passat dia 22, "Els nens i el mòbil: “Hem perdut la batalla”". 

Em fa mal la mà. Des de fa dies. Concretament, els dits. El dolor es fa més intens quan agafo el mòbil, cosa que faig 16 de les 24 hores que té el dia. Fa dies que hi penso. I llavors el mòbil s’escalfa. Deu ser per l'ús intensiu que en faig. No és normal. Alguna cosa li passa. I llavors penso en la nena de dos anys, que ja em roba el mòbil per veure Bebé jefazo o Pocoyó. Passa els vídeos de YouTube com si res. A ella també se li escalfa el telèfon. Al cap de cinc minuts l’aparell ja crema. No és normal. És el terminal que em proporciona l’empresa, dit sigui d’entrada i sense voler insinuar res.

Des de la meva experiència, sense entrar a exemples concrets, penso el mateix. La situació a l'escola, la situació a les famílies i la situació social han canviat en les últimes dècades i es defensen molt els drets i poc els deures. Des d'aquest paradigma relacional, arribar tard, fer servir el mòbil quan no toca, conviure en grup... es fa ben difícil. 

Mentre penso en el dolor dels dits, sento una altra mare que diu: “No li hauries de deixar el mòbil, provoca autisme”. Li trec el mòbil. I penso que queda molt poc perquè la gran, de 12, en tingui un. Ja me’l demana. Insistentment, cada dia. Sap el model i el color que vol. Des de fa anys. Evidentment, és un de molt superior al meu. N'hi he proposat un de prepagament, sense internet. Però què li he de dir…? Si em veu tota l'estona enganxada al mòbil. Miro Twitter, i veig un que diu: “Respirem oxigen, nitrogen i wifi”. Aquest és el panorama.

A Espanya, un de cada tres nens de 10 anys té mòbil. En el cas dels de 13, el 78,4%, i entre els de 15, el 90%, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del 2014.Què estem fent? I què estem ensenyant? La gestió familiar del mòbil és complicada. Ho explica Maria Pi-Figueras, mare i metge, que, com molts altres de la generació del fix, reflexiona: “En la nostra època, sense tants avenços tecnològics, jugàvem al carrer i als parcs, i ens ho passàvem bé”. Sembla que avui dia amb això no n'hi hagi prou. Entre les últimes notícies, França anuncia que prohibirà els telèfons als instituts. Però no us espanteu. El corresponsal d'EL PAÍS a París, Marc Bassets, m’explica: “La novetat és que la prohibició és la norma, i que cada escola podrà aplicar-la segons el que consideri millor i fer les excepcions que calgui, sobretot per utilitzar les tecnologies amb finalitat pedagògica”. L'Eton College, un famós internat de nens al Regne Unit, ha decidit “confiscar” el mòbil dels alumnes a la nit. Simon Henderson, el director del centre, assegura en declaracions a The Guardian: “Vaig pensar que els nois s’emprenyarien, però en realitat la mesura ha estat ben rebuda”.

Doncs si hi ha normes a l’escola, per què no aplicar-les a casa? Si hi ha normes i hores per mirar la tele, per què no per mirar el mòbil?

“Hem perdut la batalla”. Ho diu el jutge de menors de Granada Emilio Calatayud. Les seves declaracions fa menys d'un any en un programa de televisió van causar certa polèmica. Així ho explicava a aquest diari: “He dit, parlant dels perills que poden tenir les xarxes socials per als menors, que hi ha nenes que es fotografien com putes i després pugen aquestes fotos a les xarxes socials. Em vaig oblidar de dir, però ho dic ara, que també hi ha nens que fan exactament el mateix”. Respon al telèfon a aquesta periodista i fa broma: “Espera, que estic obrint l’ordinador i em faig un embolic amb les noves tecnologies”. Senyor jutge, quan se li ha de comprar el mòbil a un fill? “Sempre dic que l’edat bona és l’edat en què se’l pugui pagar. És un disbarat que nens amb 12, 10, 8 anys, tinguin mòbil”.

Calatayud advoca per establir una edat mínima, els 14 anys, i que tots els mòbils incloguin en la lletra petita els perjudicis que poden causar, com els paquets de tabac. Consumir aquest aparell des de molt jove provoca, segons el jutge, tres problemes: “Primer, és una droga. Si quan et despertes el primer que fas és mirar el WhatsApp, és que hi estàs enganxat. En segon lloc, és un instrument molt perillós per cometre delictes. Tot transcendeix a les xarxes, a un públic amplíssim. I una tercera qüestió, és un aparell molt senzill per convertir algú en víctima d’un delicte”. Calatayud és pessimista: “Hem arribat tard”. I quan se li insinua, amb veu tímida, que se li dona el mòbil aviat perquè el nen o nena pugui anar sol pel carrer, respon taxatiu: “Però si els nens d'ara estan més localitzables que el ministre de l’Interior. Jo prohibiria el mòbil a l’escola, però també a les Corts”. El jutge va participar fa uns dies en una xerrada amb 70 nanos de 8 anys, i només tres no tenien telèfon. “Aquest és el panorama”. A més d’insistir que la clau és l’educació, en majúscules, el jutge ironitza sobre un futur esperançador: “Com que el mòbil d’última generació és el regal estrella de les comunions i ara ens estem tornant laics, així potser…”.

Abans d’acabar, Calatayud, que té un blog amb el periodista Carlos Morán, llança un últim consell: “Els pares han de violar la intimitat dels seus fills”. Si abans els pares miraven les butxaques dels pantalons o registraven els calaixos, ara han de revisar cada dia el contingut del mòbil. I, malgrat tot plegat, ara em toca el pitjor: Li compro o no li compro el mòbil? A la que en té 12, és clar.

Sembla que encara no tenim clar el que implica, i el que implicarà en el futur, aquesta nova revolució que implica el mòbil a les nostres mans. Deixem passar el temps i ho descobrirem. En una Entrada futura publicaré els acords als que haguem pogut arribar com a claustre de mestres i professors. 

Mentrestant, el meu compromís és petit, no mirar el mòbil mentre camino. Ja el porto apagat quan condueixo. I el teu compromís, quin és?