Người phục vụ (servei a les persones)

Aquests dies he estat fent una estada per Àsia, un dels continents que encara no tenia l'oportunitat de conèixer. Concretament he pogut visitar, ben acompanyat, Singapur i la ciutat de Ho Chi Minh i rodalies, al Vietnam.

No diré que he conegut perquè sóc molt conscient que conèixer és un esforç de mesos o anys, fins i tot. Després de viure 1 any al Paraguai, no goso dir que conec profundament el país, els seus costums i la seva gent, només m'atreveixo a fer algunes apreciacions fruit de la meva experiència. Què podré dir seriosament, de dos llocs que he trepitjat només uns quants dies?

Algunes coses que m'han sorprès al llarg d'aquesta setmana llarga:

• en els aeroports he trobat de franc tot allò que un pot necessitar de formà bàsica: aigua per beure, aparells de massatge pels peus, sales de meditació i multiconfessional de pregària, espais de joc infantil, connexions elèctriques i d'usb, servei wifi, pantalles per connexió a Internet...
• en la majoria dels hotels s'oferia a disposició dels clients un servei bàsic per escalfar aigua i preparar-se un te o un cafè; i allà on l'aigua de l'aixeta no era potable, aigua embotellada, també gratuïta.
• en els hotels on ens varem allotjar se'ns oferia pel nostre ús taula i màquina de planxar, escalfador de pèl i paraigües. Novament de franc i sense estar lligats a les parets, com sovint passa a casa nostra.
• a un dels hotels, a més a més, en aquest cas a Ho Chi Minh, equip d'emergència: llanterna i màscares individuals anti fum.
• un altre aspecte interessant és que el país és ple de motos. Sembla ser el vehicle més utilitzat arreu. Doncs resulta que pots trobar moltes aparcades amb les claus posades i el casc simplement recolzat a sobre, sense cap mena de cadenat.
• vull afegir una petita anècdota. En un passeig per l'aeroport vaig trepitjar sense adonar-me'n el peu d'una jove asiàtica (vaig ser incapaç de descobrir de quin país era originària). Com no podia ser d'una altra manera, de seguida vaig demanar-li disculpes "I'm really sorry". Però ella va ser la que de forma més ràpida m'estava demanant disculpes. 

Què em fa pensar tot l'anterior? Em fa adonar-me del gran esperit de servei cap els altres que tenen alguns pobles i, per contra, del poc respecte que en té la nostra cultura. I tot sembla que anem a pitjor...

Els costums i la cultura és quelcom que de forma discreta va calant entre la gent (com una pluja fina que sembla no mullar, tot i que al final ens deixa xops) i això és el que fa la publicitat, el que fan "els serveis" (de pagament, és clar) que la societat ens ofereix, el que fa la desconfiança... Ja per acabar, una anècdota de classe que m'ha passat diversos cops en demanar a algun noi o noia que reculli algun paper a terra. La seva resposta és similar a "per què ho he de fer? si jo a pago i hi han senyores de la neteja?"