"Hi havia un home bo i just"
"Hi havia un home bo i just que es deia Josep. Era membre del Sanedrí, però no havia donat suport a la seva decisió i actuació. Era natural d'Arimatea, una vila jueva, i esperava l'arribada del Regne de Déu. Aquest home anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Va baixar-lo de la creu, l'embolcallà amb un llençol i el va dipositar en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havien posat mai ningú. Era el capvespre del dia de la preparació, a punt de començar el dissabte. Les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea seguiren fins allà, van veure el sepulcre i com hi dipositaven el cos de Jesús."
Dos detalls en aquest dissabte, en el qual ara, nosaltres al segle XXI, coneixem el final de "la pel·lícula", però en aquell any 33, ningú no ho sabia. Eren moment de passió, d'indignació, de por, de tot menys de tranquil·litat.
Primer, on són els deixebles? Ni se'n parla. Només Josep d'Arimatea, un membre del Sanedrí se'n compadeix, demana permís a Pilat (parla, posant-se en evidència com a possible col·laborador), baixa Jesús mort de la creu i l'embolcalla (estima, fent tasques poc agradables) i el diposita en un sepulcre nou (paga un dineral, més del mínim, doncs podia haver escollit un de ja utilitzat). Un membre del Sanedrí!!! On són els apòstols? Ni se'n parla. Només les dones, que acompanyaven i miraven.
Segon detall. Com a eina de reflexió transcric aquí la carta que Raquel Rull, educadora social escrivia a l'agost de 2017, perplexa després de la immolació dels joves de Ripoll en els atemptats de Barcelona i Cambrils. No sentirien en aquelles hores sentiments similars, la família, els amics, els seguidors de Jesús?
Intenta entendre les raons de Jesús,
Intenta entendre les de Younes.
I demà, què en farem? que en faràs?
Primer, on són els deixebles? Ni se'n parla. Només Josep d'Arimatea, un membre del Sanedrí se'n compadeix, demana permís a Pilat (parla, posant-se en evidència com a possible col·laborador), baixa Jesús mort de la creu i l'embolcalla (estima, fent tasques poc agradables) i el diposita en un sepulcre nou (paga un dineral, més del mínim, doncs podia haver escollit un de ja utilitzat). Un membre del Sanedrí!!! On són els apòstols? Ni se'n parla. Només les dones, que acompanyaven i miraven.
Segon detall. Com a eina de reflexió transcric aquí la carta que Raquel Rull, educadora social escrivia a l'agost de 2017, perplexa després de la immolació dels joves de Ripoll en els atemptats de Barcelona i Cambrils. No sentirien en aquelles hores sentiments similars, la família, els amics, els seguidors de Jesús?
Vull explicar coses que no sortiran als diaris ni a la tele. Necessito cridar-ho als quatre vents, perquè el meu cor està molt trist, molt.
Mai havia tingut un sentiment tan fort com aquest, perquè no és racional, no ve d'alguna cosa que veus que ha de passar o que forma part de la vida. Ve d'un altre lloc que no soc capaç ni de descriure.
Aquests nens eren nens com tots. Com els meus fills, eren nens de Ripoll. Com aquell que pots veure jugar a la plaça, o el que carrega una motxilla enorme de llibres, el que et saluda i et deixar passar davant la cua del super, el que es posa nerviós quan li somriu una noia.
Em fan mal les guspires que encenen l'odi a les xarxes, al carrer, al poble on visc, als diaris...
A on es mostra la ignorància, la rancúnia, la indiferència, el no respecte cap el proïsme, els tòpics, les fronteres, el girar el cap cap a l'altre costat, el no saber posar-se a la pell de l'altre.
I això es repeteix segle darrere segle, any darrere any. Que estem fent malament? Hem d'aturar això. Hem de fer alguna cosa. I jo que creia que ho estava fent bé, que havia contribuït amb el meu granet de sorra....
És cert que mai no ho havia viscut en primera persona i això ha fet que hagi canviat el punt de vista. I a més ara ho veig des de l'altre costat i estic destrossada.
Les coses que passen a la tele o a l'altra punta del món, són coses que s'acaben diluint i oblidant, i no se sap mai el que és cert, o real. I acabava guanyant la ira, la rabia i fins i tot acabem aclamant «el ojo por ojo, diente por diente» per a castigar aquests actes.
Ara tinc una sensació que s'escapa...
Em fa mal veure el mosaic d'en Miró tacat de sang. Em fa mal veure que és a la meva ciutat. Em fa mal pensar que podria haver coneguts i familiars a les Rambles a on he deixat més d'un parell de soles caminant per ella.
Em fa mal que hagin estat ells...
No puc contenir les llàgrimes. És més no he pogut parar de plorar des del primer dia i sé que mai podré deixar de fer-ho. Estic destrossada, trencada per dins.
Sé que aquests dies la balança i el suport es decanta cap a les víctimes, cap els fills perduts, les famílies destrossades, la ciutat de dol.
Però m'heu de permetre explicar-vos i ensenyar-vos l'altra cara de la moneda, la que no surt als diaris, la que no plora en public, la que en silenci s'espassa les llàgrimes perquè sembla que estigui mal vist plorar per ells.
M'heu de permetre ensenyar-vos dir-vos com eren ells o almenys els nens que vaig conèixer jo. El meus pre-joves del Lokal. Se'm fa tan dur.
He treballat gairebé tota la meva vida, ara ja tinc 41, en el món social, a peu de carrer, en les trinxeres com diem nosaltres. Només aterrar a Ripoll, vaig començar a treballar amb un grup joves, però hi havia nens gairebé de totes les edats, uns cuidaven dels altres.
El més petit tenia uns 8 anys i venia sempre de la mà del seu germà. Un germà educat, tímid, amable, bon estudiant tranquil a l'escola mai es ficava en embolics. Un nen que sempre m'oferia bosses de quicos o alguna llaminadura que es comprava amb els pocs diners que tenia.
Hi havia dos germans sempre es barallaven. El més gran es posava vermell quan entrava aquella nena que li agradava, tot i que mai li va arribar a dir res. Mai fallava al lokal quan hi era ella.
Al cap d'un temps van arribar més joves del Nador, molts van aprendre les seves primeres paraules i perquè no dir-ho insults entre raquetades de ping pong. Jo també vaig aprendre alguns en la seva llengua,
I com no després venien els germans, les noves generacions. Els entremaliats, els dels ulls vius i el somriure a la boca.
Tots anàvem creixent i passant etapes no varem patir amb l'adolescència mare meva!! Entre grans, espinilles, testosterona, i somnis per complir. Encara recordo les llargues xerrades en el despatx. Raquel necessito parlar amb tu... i allà fèiem les nostres tertúlies i parlàvem del futur.
Pilot, mestre, metge, col·laborador d'una Ong. Com s'ha pogut esfumar això? Que us ha passat? En quin moment...? Que estem fent per a que passi aquestes coses!! Éreu tan joves tan plens de vida teníeu tot una vida per davant...i mil somnis per complir.
Ja no us podré tornar a dir que guapos esteu, o ja tens novia? O, mare meva com has crescut. No podré veure els vostres fills, com ho faig amb els altres. No us podré abraçar... Em dol tant. No m'ho puc acabar de creure.
Això no ha de quedar amb una historia més, hem d'aprendre hem de fer un món millor. Practicant amb l'exemple, educant en la no violència, transmeten el no odi, la igualtat. Educant en les escoles, en els espais oberts, en les famílies, als nostres fills...
Se'm queden moltes coses a dins i moltes instantànies que mai oblidaré.
Said, Moha, Moussa, Youssef, Omar... Younes... I ara Houssa... (és un malson la llista cada cop és més llarga)
Com pot ser Younes...? em tremolen els dits no he vist mai a ningú tan responsable com tu...
Els actes que heu comés no tenen explicació i no són licits... la guerra la ira, l'odi no porten enlloc. Mai en nom de ningú. Ni per ningú. Ni deus, ni banderes, ni religió...
Només puc dir que tinc el cor trencat...
Reflexió d'una educadora social de Ripoll.
Intenta entendre les raons de Jesús,
Intenta entendre les de Younes.
I demà, què en farem? que en faràs?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Pots deixar el teu comentari si així ho desitges. Gràcies!
Tingues en compte que en cas de ser ofensiu, serà eliminat.