El passat diumenge 23 l'Església catalana i espanyola va celebrar el DOMUND, la jornada Mundial de les Missions, la qual arriba ja a la seva edició 90. Segons llegim a la web oficial, aquesta jornada vol ser una crida a la responsabilitat de tots els cristians en la evangelització, convidant a amar i recolzar la causa missionera. Els missioners donen a conèixer el missatge de Jesús a tothom, especialment en aquells llocs del món a on l'Evangeli està en els seus inicis i l'Esglesia no està prou constituida.
La principal col·laboració que es demana de forma generalitzada són donatius econòmics doncs aquest és el mitjà més ràpid i eficient de transformar a cada lloc i en cada moment en l'ajuda necessària. Però des del meu punt de vista, coneixedor directe de realitats diverses de missió durant anys a diversos països d'Àfrica i Amèrica Llatina, i també en l'actualitat amb missioners coneguts a Europa de l'Est i Àsia sé que la pregària i el contacte humà els hi són un altre gran do. Pels creients, la pregària és fonamental, i pels homes i les dones que viuen en països llunyans amb situacions ben dures, el contacte fratern és fonamental. La generalització a baix cost de les comunicacions planetàries via correu electrònic i whatsApp són una oportunitat que no podem deixar de banda. Els missioners per fer la seva tasca, i fer-la conèixer i nosaltres, els cristians dels països benestants, per fer-los arribar el nostre amor i ànim. Coneixes algun missioner? Prega per ell, escriu-li també.
I dins del marc d'aquesta celebració, dimarts 11 d'octubre es celebrava a la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona l'acte de presentació i inauguració del DOMUND 2016 amb unes característiques que el feien inèdit. Un acte fet per primera vegada en 90 anys a Catalunya, amb un pregó, dictat per una persona laica, per una dona i més concretament per una dona no creient, la periodista catalana Pilar Rahola. Això si que és també sortir a terra de missió, en tots els aspectes, per part dels organitzadors de l'acte. Valents ells.
Pregó llegit per la Pilar Rahola,
Avui tinc l’honor de ser la pregonera del Domund, en un acte solemne a la Sagrada Família. Per primera vegada el pregó es farà a Catalunya, el farà una dona i el farà una no creient. Una no creient que, no cal dir-ho, creu en totes aquestes extraordinàries persones que, gràcies a la seva fe, dediquen la seva vida al proïsme. La primera noblesa, doncs, m’obliga a agrair la generositat que ha demostrat la direcció de les Obres Missionals Pontifícies i l’arquebisbat de Barcelona. I ho subratllo perquè determinades ortodòxies, especialment aquelles que barregen la fe amb la política, no estan gaire contentes amb l’elecció.
Tanmateix, i més enllà del meu nom o d’altri, em sembla d’una gran intel·ligència que la defensa de les missions catòliques la fem, també, aquells que admirem la seva labor, encara que no tinguem un diàleg fluid amb Déu.
Aquest és el centre de la qüestió, assumir que els missioners formen part d’un ideal ciutadà elevat que suma, a la motivació espiritual, una profunda consciència de servei públic. Hi ha cinc-cents catalans i tretze mil espanyols que, com diu el lema del Domund, “surten de la seva terra” per aterrar als llocs més abandonats i perillosos del planeta, amb l’única fita de pal·liar el dolor i ajudar a la vida. Surten, doncs, de la seva terra per anar a la terra de tots, i aquest llegat missioner és un acte grandiós d’amor a la humanitat. Més enllà de la fe de cadascú i de les posicions ideològiques –que acostumen a enverinar la mirada–, el fet és que tenim un autèntic exèrcit de pau, compost per milers de persones, que es desplega per tots els racons de la Terra on hi ha dissort i desesper. En la foscor, són un raig de llum; en la mort, donen oportunitats a la vida; en la soledat, acompanyen; en la tristesa, conforten; en la fam, alimenten... I sempre ho fan tot assumint riscos altíssims, molts d’ells assassinats o abatuts per virus terribles, o morts en les guerres perdudes. Si ha estat Déu qui els ha inspirat aquesta grandesa d’esperit, aquesta entrega única i completa, quin Déu de llum i d’esperança! I, alhora, quin ideal de civisme! O és que, com respiren alguns progressistes, només és vàlida la solidaritat quan es fa en nom d’una idea, i no quan es fa en nom d’una fe? Ai, quanta intolerància amagada en algunes ideologies que s’omplen la boca de solidaritat!
Ho dic, doncs, sense embuts: em sento honrada de poder expressar la meva admiració i la meva estima per aquestes ànimes nobles, en una seu tan majestuosa com la Sagrada Família, un temple de llum que, com va escriure el poeta Maragall, és un castell de pau al bell mig de la ciutat.
Acabo amb el papa Francesc, que va dir, no fa gaire: “Qui vulgui viure amb dignitat i plenitud no té altre camí que reconèixer l’altre i cercar el seu bé”. L’empatia i l’entrega, el gran missatge de Jesús. Hi ha res més grandiós i revolucionari? Gràcies, missioners.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Pots deixar el teu comentari si així ho desitges. Gràcies!
Tingues en compte que en cas de ser ofensiu, serà eliminat.