dissabte, 29 d’octubre del 2016

Bugobe 1996, 20 anys després

El proper dia 31 d'octubre es compleixen 20 anys de la mort dels germans maristes Servando, Julio, Miguel Ángel i Fernando al Zaire, actual República Democràtica del Congo. La guerra en aquell país va causar un munt de refugiats en els països veïns. Els 4 germans van morir per que van decidir quedar-se amb totes les conseqüències. L'amor i la solidaritat cap a un poble abatut va poder més que els riscos o el prudent desig de marxar i salvar-se.

En aquell moment, any 1996, jo em trobava en el Paraguai fent una col·laboració de voluntariat de llarga durada a l'escola Champagnat de Coronel Oviedo. La noticia ens va colpejar com a tot arreu i la vam treballar amb els joves de la caravel·la (nom del grup) del moviment juvenil Navegar, conjuntament amb el hermano Claudio Lozano.

Dos anys després, el 1998, de forma una mica casual, -qui m'ho havia de dir!- , vaig tenir el permís del germà Emili Turú, en aquell moment superior de Maristes Catalunya per fer una estada a Rwanda, i l'encàrrec amb el Josep Maria Castrillo, de visitar i acompanyar els germans missioners que allà estaven donant suport (Javier G.Terradillos, Eugenio Sanz, Juanjo Lujan i Alvaro Otalora). Recordo com molt colpidora aquella experiència, de la que presento 3 mostres gràfiques de mort i vida, de massacre i compromís, de testimoniatge i fraternitat.


Sigui aquesta Entrada un homenatge a tants homes i dones que fan de la missió a països llunyans el carisma concret del seu enviament com a cristians.

Si vols aprofundir una mica més, enllaço amb les paraules del g.Benet Arbués, Superior general en aquell moment, durant la celebració eucarística celebrada a Roma el novembre de 1996, enllaç

Malauradament, avui en dia continuen donant-se situacions similars arreu del món. Nosaltres vivim, ara com ara en una mena de bombolla.

dijous, 27 d’octubre del 2016

Cadena infinita de favors



Aquesta vegada l'encarregada va escollir el vídeo anterior (enllaç). Ella raonava que mostra com hem d'ajudar-nos els uns als altres. Algun altre company raonava que el món és millor si tots ens ajudem. I algú es va quedar amb un simple "ja l'he vist molts cops!"

Fullejant el llibret del Bon dia de l'escola vaig trobar el següent conte de la tribu dels Cheroke americans que trobo que és una altra versió del mateix, com també ho és el mite del carro alat de Plató.

Un matí un vell indi Cherokee li va explicar al seu nét sobre una batalla que ocorre a l'interior de totes les persones. L’avi li va dir: "Fill meu, la batalla és entre dos llops dins de tots nosaltres. Un és Malvat - És ira, enveja, gelosia, tristesa, pesar, avarícia, arrogància, autocompasió, culpa, ressentiment, inferioritat, mentides, fals orgull, superioritat i ego..-“ 

"L'altre és Bé - És alegria, pau amor, esperança, serenitat, humilitat, bondat, benevolència, empatia, generositat, veritat, compassió i fe."

El nét ho va meditar per un minut i després va preguntar al seu avi: -“Quin llop guanya?” El vell Cherokee va respondre, "Aquell al que tu alimentis."


Col·laboració: Natàlia C, alumna de 2n d'ESO, dijous 20/10/2016 

dimecres, 26 d’octubre del 2016

DOMUND 2016: sortir a terra de missió

El passat diumenge 23 l'Església catalana i espanyola va celebrar el DOMUND, la jornada Mundial de les Missions, la qual arriba ja a la seva edició 90. Segons llegim a la web oficial, aquesta jornada vol ser una crida a la responsabilitat de tots els cristians en la evangelització, convidant a amar i recolzar la causa missionera. Els missioners donen a conèixer el missatge de Jesús a tothom, especialment en aquells llocs del món a on l'Evangeli està en els seus inicis i l'Esglesia no està prou constituida.

La principal col·laboració que es demana de forma generalitzada són donatius econòmics doncs aquest és el mitjà més ràpid i eficient de transformar a cada lloc i en cada moment en l'ajuda necessària. Però des del meu punt de vista, coneixedor directe de realitats diverses de missió durant anys a diversos països d'Àfrica i Amèrica Llatina, i també en l'actualitat amb missioners coneguts a Europa de l'Est i Àsia sé que la pregària i el contacte humà els hi són un altre gran do. Pels creients, la pregària és fonamental, i pels homes i les dones que viuen en països llunyans amb situacions ben dures, el contacte fratern és fonamental. La generalització a baix cost de les comunicacions planetàries via correu electrònic i whatsApp són una oportunitat que no podem deixar de banda. Els missioners per fer la seva tasca, i fer-la conèixer i nosaltres, els cristians dels països benestants, per fer-los arribar el nostre amor i ànim. Coneixes algun missioner? Prega per ell, escriu-li també.

I dins del marc d'aquesta celebració, dimarts 11 d'octubre es celebrava a la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona l'acte de presentació i inauguració del DOMUND 2016 amb unes característiques que el feien inèdit. Un acte fet per primera vegada en 90 anys a Catalunya, amb un pregó, dictat per una persona laica, per una dona i més concretament per una dona no creient, la periodista catalana Pilar Rahola. Això si que és també sortir a terra de missió, en tots els aspectes, per part dels organitzadors de l'acte. Valents ells.


Pregó llegit per la Pilar Rahola,
Avui tinc l’honor de ser la pregonera del Domund, en un acte solemne a la Sagrada Família. Per primera vegada el pregó es farà a Catalunya, el farà una dona i el farà una no creient. Una no creient que, no cal dir-ho, creu en totes aquestes extraordinàries persones que, gràcies a la seva fe, dediquen la seva vida al proïsme. La primera noblesa, doncs, m’obliga a agrair la generositat que ha demostrat la direcció de les Obres Missionals Pontifícies i l’arquebisbat de Barcelona. I ho subratllo perquè determinades ortodòxies, especialment aquelles que barregen la fe amb la política, no estan gaire contentes amb l’elecció.
Tanmateix, i més enllà del meu nom o d’altri, em sembla d’una gran intel·ligència que la defensa de les missions catòliques la fem, també, aquells que admirem la seva labor, encara que no tinguem un diàleg fluid amb Déu.  
Aquest és el centre de la qüestió, assumir que els missioners formen part d’un ideal ciutadà elevat que suma, a la motivació espiritual, una profunda consciència de servei públic. Hi ha cinc-cents catalans i tretze mil espanyols que, com diu el lema del Domund, “surten de la seva terra” per aterrar als llocs més abandonats i perillosos del planeta, amb l’única fita de pal·liar el dolor i ajudar a la vida. Surten, doncs, de la seva terra per anar a la terra de tots, i aquest llegat missioner és un acte grandiós d’amor a la humanitat. Més enllà de la fe de cadascú i de les posicions ideològiques –que acostumen a enverinar la mirada–, el fet és que tenim un autèntic exèrcit de pau, compost per milers de persones, que es desplega per tots els racons de la Terra on hi ha dissort i desesper. En la foscor, són un raig de llum; en la mort, donen oportunitats a la vida; en la soledat, acompanyen; en la tristesa, conforten; en la fam, alimenten... I sempre ho fan tot assumint riscos altíssims, molts d’ells assassinats o abatuts per virus terribles, o morts en les guerres perdudes. Si ha estat Déu qui els ha inspirat aquesta grandesa d’esperit, aquesta entrega única i completa, quin Déu de llum i d’esperança! I, alhora, quin ideal de civisme! O és que, com respiren alguns progressistes, només és vàlida la solidaritat quan es fa en nom d’una idea, i no quan es fa en nom d’una fe? Ai, quanta intolerància amagada en algunes ideologies que s’omplen la boca de solidaritat! 
Ho dic, doncs, sense embuts: em sento honrada de poder expressar la meva admiració i la meva estima per aquestes ànimes nobles, en una seu tan majestuosa com la Sagrada Família, un temple de llum que, com va escriure el poeta Maragall, és un castell de pau al bell mig de la ciutat.
Acabo amb el papa Francesc, que va dir, no fa gaire: “Qui vulgui viure amb dignitat i plenitud no té altre camí que reconèixer l’altre i cercar el seu bé”. L’empatia i l’entrega, el gran missatge de Jesús. Hi ha res més grandiós i revolucionari? Gràcies, missioners.

dimarts, 25 d’octubre del 2016

Nou líder o lideresa mundial

D'aqui 15 dies, dimarts 8 de novembre, els Estats Units d'Amèrica celebren les seves 58 eleccions presidencials amb la lluita entre Hillary Clinton i Donald Trump. Dfonturant els últims dies em sentit moltes coses, la majoria fora de to.

A simple vista algú pot pensar que Hillary és millor opció, com a mínim per que representarà una nova fita per a les dones, arribar per primera vegada a la presidència de la primera potència mundial. Però no oblidem que Barack Obama també representava l'arribada per primera vegada d'una persona de color a la presidència i poc han canviat les coses en l'aspecte interracial.

En aquesta Entrada vull recollir una conversa dels periodistes Josep Cuní, i Pilar Rahola amb Diana Negre, periodista catalana especialitzada en la política d'aquel país. Resum, o dolent o pitjor. 

dilluns, 24 d’octubre del 2016

Baptisme, tot el que cal saber


Resum de les diverses Entrades dels dies passats sobre el Baptisme:
  • Algunes claus teològiques, enllaç
  • Casos reals, de la pròpia vida, enllaç
  • El sagrament present a la Bíblia, enllaç


diumenge, 23 d’octubre del 2016

Què ens està passant? Que fem?

En l'ambit de l'Estat, després de gairebé un any, en una setmana acabarem sabent si finalment tenim nou govern del Partido Popular (PP) o anem a noves eleccions generals al voltant del Nadal.

Tot sembla indicar que després de la investidura fallida de Pedro Sánchez proposada del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) amb Ciudadanos i el segon intent de diàleg també de Pedro Sánchez amb Podemos i la resta de partits (del que poc s'ha dit però que va fer saltar l'Executiva del PSOE), el proper 31 d'aquest mes hi haurà la investidura de Mariano Rajoy com a nou president del Govern d'Espanya, gràcies al concurs dels dos grans partits. Des del meu punt de vista, una vergonya!
  • Què la situació econòmica i social és difícil? Sí.
  • Que la ciutadania estem mig adormits per defensar el sistema? Sí.
  • Què serà una vergonya haver d'anar a unes terceres eleccions? Sí.
  • Què serà difícil haver de prorrogar pressupostos i caldrà pagar una multa a Brussel·les? Sí.
  • Què una gran majoria d'espanyols estan adormits davant de la presumta trama de corrupció del partit en el govern?  Si.
Tot i que finalment acabi sent president el senyor Rajoy, no podem oblidar les fases del dol que ha experimentat el PP al llarg dels darrers 7 anys: negació, ira, negociació, depressió i acceptació... I els ciutadans adormits!

Col·laboració de La6, programa LaSexta Columna

dissabte, 22 d’octubre del 2016

Sagraments d'iniciació: Baptisme. A la Bíblia

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016. 

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.

"veié l'Esperit de Déu que baixava com un colom"
"Llavors Jesús vingué de Galilea i es va presentar a Joan, vora el Jordà, a fer-se batejar per ell. Però Joan s'hi oposava, dient: --Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi! Jesús li respongué: --Deixa'm fer, ara. Convé que complim d'aquesta manera tot el que Déu vol. Aleshores Joan el deixà fer. Un cop batejat, Jesús sortí de l'aigua. Davant d'ell el cel s'obrí, i Jesús veié l'Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d'ell. I una veu digué des del cel: --Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut."                  
(Mt 3,13-17)

"Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. I tot seguit, mentre sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava i que l'Esperit, com un colom, baixava cap a ell. I una veu digué des del cel: --Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut."                  
(Mc 1,9-11)

"Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s'obrí, i l'Esperit Sant baixà cap a ell en forma visible, com un colom, i una veu digué des del cel: --Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut."                  
(Lc 3,21-22)

"Joan testimonià encara: --He vist que l'Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d'ell. Jo no el coneixia, però el qui m'envià a batejar amb aigua em va dir: "Aquell damunt el qual veuràs que l'Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l'Esperit Sant." Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu."                  
(Jn 1,32-34)

  • Després de les Entrades sobre el sagrament del Baptisme de la darrera setmana, vull incloure aquesta altra amb un text bíblic clàssic, el del bateig del propi Jesús, en les seves diverses versions. La més extensa és la primera, la de Mateu.
  • He comentat en les Entrades anteriors que el Baptisme avui en dia representa l'entrada a una nova vida: la de fills de Déu o la vida en l'Esperit. La història de Salvació també va voler significar d'alguna manera aquest inici d'una nova vida del Jesús terrenal, en aquest cas la seva vida pública, de forma genèrica entre els 30 i els 33 anys. 
  • És també aquesta, una forma més de demostrar que la Bona Nova no venia a trencar amb tot l'anterior, sino a superar-ho. Jesús no va voler trencar totalment amb el passat i així ho manifestà "No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud." (Mt 5,17). I aquest dur-los a la plenitud volia dir superar allò que manifestava la Llei jueva fent-ho millor que els seus salvaguardes, fariseus i lletrats, "Jo us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel." (Mt 5,20).
  • També em resulta interessant veure la doble elecció: és el propi Jesús que s'hi apropa al bateig de mans del Baptista, però en un segon moment es dóna la manifestació pública de l'elecció del Pare "--Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut.".

  • Des de la meva pròpia experiència vital veig que la història va avançant a mida que es fan nous descobriments, nous invents, que es reforça la pròpia consciència humana... i és bo anar assumint de forma coherent aquelles noves coses, sense deixar de banda tot l'anterior. Si no fos així encara estaríem, per exemple, en la justícia de l'ull per ull.
  • Amb el jovent amb el que hi treballo de fa anys percebo la seva gran fortalesa per canviar les coses, sobre tot aquelles que consideren injustes. Però sovint volen fer-ho començant per una destrucció total per començar a construir. Mirem primer què hi ha que es pugui aprofitar.
  • Alguns exemples concrets de la nostra època: poden mantenir-se encara la discriminació de les dones, o la de nacionalitats del tercer món? o dels disminuïts? o per la religió o l'opció sexual? o ...


 
Vols llegir el text de l'Evangeli, Mt 3,1-17?


- En català, anar-hi.     

- En castellà, anar-hi.


divendres, 21 d’octubre del 2016

Treballem massa hores?

Amb aquesta Entrada d'avui enceto una nova seccció d'aquest Bloc. Ja des de fa anys a la meva escola, com a tantes altres, iniciem el dia amb un breu moment d'aturada per grups classe, preparat pel professor o pels propis nois i noies. De vegades és una reflexió, de vegades algun mini debat d'algun fet d'actualitat i de vegades una pregària explícita.

Per experiència puc dir que aquesta experiència, dia a dia, mes a mes, curs a curs, es converteix en un ric sediment que  nois i noies s'emporten amb ells quan deixen l'escola. És per això que he decidit aprofitar el servei que ells realitzen per enriquir aquest Bloc.

Es poden buscar les diverses entrades a l'etiqueta Bon dia escolar.


Ella raonava que aquest vídeo fa pensar als nois i joves sobre les feines escolars que tenen, quan no s'adonen de quantes feines tenen també altres moltes persones.  
Aquesta proposta reflexiva va arribar en el dia adient, ja que era dia de lliurament de les primers notes del curs. Reconduït, va servir per fer-los adonar que cal treballar més i millor. Algú raonava que semblava que encara "no havien tornar de l'estiu".

Col·laboració: Anna C, alumna de 2n d'ESO, dimarts 18/10/2016 

dijous, 20 d’octubre del 2016

Sagraments d'iniciació: Baptisme. I avui en dia?

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016.

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


El Bautismo: claves pastorales

¿Qué aspectos crees centrales para proponer el sacramento al creyente de hoy como fuente de salvación? Lo que no se puede olvidar, la clave básica de todo.
Como ha quedado descrito en la parte de claves teológicas (entrada "Sagraments d'iniciació: Baptisme." del 15 d'octubre passat), el Bautismo es el primero de los sacramentos de iniciación a la vida cristiana, por lo tanto, los aspectos centrales a proponer serán los siguientes:
  • El Bautismo quita al bautizado el pecado original y abre el camino de la Salvación, a la que somos llamados por la muerte y resurrección de Cristo. 
  • El Bautismo nos da la identidad de hijos de Dios, lo que nos configura como hijos del Amor y hermanos de los demás hombres y mujeres.
  • El Bautismo nos abre la comunidad eclesial, nos hace miembros del Cuerpo de Cristo. Comunidad que nos apoyará y acompañará a lo largo de la vida, pero a la que también deberemos servir con los dones recibidos. 
  • El Bautismo también nos compromete con la misión de Cristo, nos compromete con el anuncio del Evangelio, propuesta de salvación al mundo. 
  • Lo fundamental sería, por tanto preguntar a los padres… ¿Sois cristianos practicantes? ¿Creéis que la religión católica es un buen camino de vida para vosotros y para vuestros hijos? Si la respuesta es afirmativa… adelante, dad el paso de bautizar a vuestros hijos como primer paso de este proceso de iniciación cristiana.

¿Qué dificultades crees que existen en nuestro ambiente para vincularse a él?
Antes de centrarnos en el sacramento concreto, vale la pena recordar aquello ya manifestado en la entrada "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret. Î avui en dia" de 20 de septiembre pasado sobre las dificultades que advierto en nuestro entorno en cuanto a la vinculación con la Iglesia y la celebración de los sacramentos en general.

Centrándonos en el sacramento del Bautismo, algunas de las dificultades que advierto en nuestro entorno en cuanto a la celebración y vinculación son:
  • En algunas zonas geográficas o colectivos concretos, todavía se vive la celebración del bautizo como un rito necesario para evitar el limbo en caso de muerte, o de una costumbre social o tradición familiar… Esta visión reduccionista conlleva, que la realización del sacramento quede tan solo en un acto aislado de la vida del infante y la familia, y pierda su sentido de integración en la comunidad eclesial y como inicio  de un proceso de crecimiento y maduración como cristiano, hijo de Dios. 
  • Aun con el deseo de los padres de bautizar al infante, es un hecho generalizado la falta de compromiso de participación en la comunidad cristiana de los padres y/o padrinos, lo que no facilitará, la participación del bautizado. 
  • Es altamente significativo del desconocimiento de algunos colectivos de la sociedad, que se hayan llegado a solicitar bautismos civiles en los ayuntamientos.
  • Por parte de los párrocos, a menudo no parece haber la exigencia necesaria hacia los padres y padrinos, en cuanto a su compromiso cristiano, participación en la comunidad y conocimiento del sacramento. Parece primar el mantenimiento de un número mínimo de bautizos por año para las estadísticas y la economía del obispado. 
  • En consonancia con lo anterior, de vez en cuando aparecen noticias sensacionalistas en la prensa cuando algún párroco niega el Bautismo a un infante por algún aspecto concreto de la familia: padres separados, homosexuales u otros casos. No parece ser la mejor forma de presentarse la Iglesia ante la sociedad.
  • De igual manera, a veces también aparecen noticias similares cuando algún párroco niega el Bautismo a un infante por alguna característica de alguno de los padrinos escogidos, exigiendo sean personas diferentes. Tampoco parece ser la mejor forma de presentarse la Iglesia ante la sociedad.
  • La costumbre que se ha dado mayormente en el rito latino del Bautismo de niños supone un dilema: la libertad de decisión de la persona ya adulta vs el derecho de los padres a incorporar a sus hijos a la comunidad eclesial.
  • Se da una desproporción entre el número de bautizados y el de cristianos practicantes y también activos en la comunidad y en la misión, lo que refleja que muchas veces la iniciación cristiana no pasa del sacramento del Bautismo, o de la ceremonia.
  • En el ámbito colegial, cuando se propone el Bautismo para chicos que se preparan para la 1ª Comunión también es un grave problema la desconexión que existe entre el proceso catequético (llevado fundamentalmente desde el colegio) y el momento sacramental (dirigido desde la parroquia). Han sido diversas las celebraciones del sacramento en que los neocatecúmenos y sus familias han quedado decepcionadas de las palabras o los actos del ministro celebrante, respecto a lo propuesto y vivido durante el tiempo de catequesis. Por intentos que haya habido de limar asperezas, la imagen dada no es adecuada. 
  • No existe una conciencia clara de lo que representa el sacramento, se ve más como una meta a conseguir que no como el inicio de un proceso de vida. 
  • También representa un problema las nuevas situaciones familiares que han aparecido en los últimos tiempos.  Hay en casos que se siguen sintiendo llamadas, de una manera u otra, por Cristo y el mensaje evangélico, y a las que la Iglesia no sabe cómo acoger.  ¿Cómo podemos hacer atractiva la vida cristiana a familias monoparentales o de padres separados, homosexuales u otros, si lo único “que se oye” son críticas a su tipo de familia?
Con este escenario, cobra importancia la necesidad de recuperar el significado de los procesos de iniciación para las familias, así como evitar la desconexión de la iniciación cristiana con la iniciación existencial del individuo.


¿Qué aspectos en nuestro ambiente crees que son una oportunidad para presentarlo? ¿Qué experiencias, que estrategias, qué procesos crees que ayudarían a vincularse a él?
Antes de centrarnos en el sacramento concreto, vale la pena recordar aquello ya manifestado en la entrada "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret. I avui en dia?" de 20 de septiembre pasado sobre las oportunidades y experiencias que pudieran tenerse en cuenta en nuestra realidad concreta de forma general para presentar la Iglesia y la vida cristiana y que son válidas, también, para el resto de sacramentos.

Y ahora sí, centrándonos ya en el sacramento del Bautismo:
  • Debiéramos presentar la catequesis (para los chicos si son mayores o para los padres y padrinos, si son infantes) como un proceso de iniciación cristiana a largo plazo, no solo como algo puntual para recibir el sacramento, de forma coherente con los sacramentos de la Confirmación y la Eucaristía. 
  • Conviene hacer una revisión de los procesos de iniciación cristiana. Quizás en Europa conviene mantener abierta la posibilidad del bautismo de infantes, pero ofreciendo y exigiendo unos procesos más o menos largo de catequesis previa y posterior para los padres y padrinos, liderados y vinculados por las comunidades parroquiales. Volviendo al ejemplo de vida de la pregunta 2.0, el contacto de mis cuñados con la parroquia solamente ha sido con el párroco para los detalles del día de la ceremonia de Yeray. 
  • Pero conviene por otro lado, mantener abierta la posibilidad del bautismo de adultos, ya que un cambio en la militancia de los cristianos de base y de la propia vida de las parroquias, estoy seguro que acabaría dando sus frutos en forma de jóvenes o adultas que se acercaran a conocer qué es esto de ser cristiano.

Si com a Església no fem aquestes coses, o algunes altres, tindrem nous batejats totalment incults i incultes, sense entendre què és el que els hi va passar. Una imatge per riure abans de posar-nos-hi,


dimecres, 19 d’octubre del 2016

Quan arriben les notes, revisem

Aquests dies estem preparant el primer informe de notes pels nois i noies de la ESO. És un bon moment de seure amb els pares i repensar com ens estem organitzant, què és el que cal millorar. 



En aquest moment recupero un article publicat a La Vanguardia del 13 de setembre passat que a molts educadors ens va semblar interessant. En ell es presenten 10 conductes que els pares haurien d'evitar per que perjudiquen l'aprenentatge dels seus fills i filles. 

Veiem quines són:
  • Estudiar amb ells. Ser pare i mestre alhora crea conflictes i dependència.
  • Solucionar-los-ho tot. Resoldre les seves badades dificulta la maduració.
  • Centrar-ho tot en l’estudi. Fer de la formació l’eix de la família fa malbé la relació.
  • Voler genis. Sobreestimular sovint provoca l’efecte contrari.
  • Premiar les notes. L’estímul material desvirtua i pot augmentar la frustració.
  • Disfressar la ganduleria. Buscar trastorns darrere dels fracassos retarda la maduresa.
  • Exercir de detectius. El control absolut de les seves tasques suscita desconfiança.
  • Utilitzar l’estudi com a peatge. Les tasques escolars s’acaben sentint com a un càstig.
  • Projectar-se en els fills. Les expectatives no sempre s’adeqüen a les capacitats.
  • No respectar la línia escolar. El model dels pares no garanteix l’èxit avui.

Si vols llegir l'article sencer... enllaç

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Sagraments d'iniciació: Baptisme. Alguns casos

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016.

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


El Bautismo: dos casos para la reflexión
(los nombres utilizados son ficticios para salvaguardar la intimidad de las personas)

El primero de ellos es el de una joven madre Carolina, hija de una familia creyente, que también practicante mientras los hijos eran pequeños. educada en un colegio de monjas donde se confirmó a los 17 años; vinculada también a un movimiento juvenil scout confesional durante años, también algunos como monitora. Vinculada también durante años al mundo del las ONG y el voluntariado, con un marcado carácter social. Durante algunos años trabajó en diversas obras sociales vinculadas a una congregación religiosa masculina. Ya de adulta se considera creyente aunque no es practicante y es crítica con la estructura de la Iglesia, también la cercana que más conoce. Casada por lo civil con Matías, hijo de familia no creyente, excepto la madre y educado él en la escuela pública y en un ambiente totalmente alejado de la realidad de Iglesia. Tienen dos niños, Gael, 4 años, y Eneko, 1 año, ninguno de los 2 bautizados.

Posibles preguntas que se plantean, sin ánimo alguno de juzgar… ¿qué es lo que no convence, a Carolina, del camino cristiano que ella misma vivió, para proponerlo ahora a su marido como medio de crecimiento de los hijos de la pareja? Conociéndola... ¿tanto pesa la imagen terrenal de la Iglesia que sobrepasa los posibles buenos valores del seguimiento de Jesús, desde el cristianismo?

El segundo caso es el de María e Ignacio, también con un niño de 1 año, Yago, al cual sí han decidido bautizar. Javier, tío del niño será el padrino por parte de la familia materna. En este caso lo sorprendente es que la familia es casi toda ella no creyente. La única que sí lo es, es la abuela materna, Laura, quien se siente cristiana pero no es para nada practicante. Es
más, Laura llena la casa de velas a los santos y, por poner un ejemplo, no acepta para nada el matrimonio de personas del mismo sexo porque no está bien, según la Iglesia.

Preguntas que también se pueden hacer para la reflexión... ¿qué creencia lleva a los padres a bautizar a su hijo? ¿Quizás la gran influencia de la abuela materna? ¿Para qué el bautizo si luego no van a seguir vinculados a la parroquia ni van a acompañar al niño en la vida cristiana? ¿Cómo es que escogen de padrino a Javier, sabiendo también de su increencia? ¿Qué han hablado con el párroco? ¿Qué requisitos solicita les han solicitado desde la parroquia para aceptar bautizar a Yago? 

Y a parte... ¿cuál ha sido tu caso si has sido padre cristiano? ¿Después del bautizo como avanzó la iniciación cristiana de tu hijo o hija?


No vull acabar sense incloure la pregària que des de la parròquia es va oferir pels padrins del fillol que havia de ser batejat, en Yago
Deu i Pare nostre,
gràcies per confiar en nosaltres
i haver-nos fet col·laboradors vostres per a ser els padrins del nostre fillol.
Ajudeu-nos a saber ser els padrins d'ell
per tal que, col·laborant amb els seus pares,
ell visqui la vida nova que pel Baptisme rebrà.
Ajudeu-nos a ser uns autèntics testimonis d'aquesta vida nova que
Jesús, el vostre Fill i germà nostre, ens ha donat. 
Gràcies per Jesús,
perquè així sabem com hem de viure la vida
i com l'hem d'ajudar a viure al nostre fillol.
 
Reforceu, amb la força del vostre Esperit Sant,
la nostra disposició a favor d'ell
i la nostra disposició a viure amb els altres cristians.
Perquè pel Baptisme, ell entrarà a formar part de la vostra família, l'Església,
i amb els nostres germans podrem dir de debò:  Pare nostre,
la pregària que Jesús ens va ensenyar,
podrem celebrar la nostra fe,
i podrem ajudar-nos a viure la vida de cada dia com a cristians.

dilluns, 17 d’octubre del 2016

Por? Silenci, alegria, missió

"Pau a vosaltres. Jo també us envio."
"Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: --Pau a vosaltres. Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: --Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres."

Tot i que aquest text de l'Evangeli de Joan ja el vaig tractar a l'entrada "Pentacosta 2016, enviament al món" de 15 de maig passat, el recupero en aquest moment per haver estat present durant la "Missa de l'Esperit Sant" divendres 14, prèvia a l'elecció del nou Superior General de la Companyia de Jesús, finalment el pare veneçolà Arturo Sosa.

Tal i com va dir el pare P. James Grummer a la seva homilia, a partir d'aquest passatge posterior a la mort de Jesús, "Se puede ver que el movimiento que propone Ignacio en estos tres puntos es bien simple: es el itinerario que va del miedo a la alegría, de don a la misión. El itinerario propio de todo jesuita en cualquier Congregación General.... Pero nuestros miedos son tantos como inútiles. Más importante es la alegría que acompaña a toda experiencia del Señor Resucitado, capaz de disipar cualquier miedo que podamos sentir. Cuántas veces, en la vida y en el trabajo, hemos experimentado al Señor Resucitado con sus manos heridas y su costado abierto, en el menor de nuestros hermanos y hermanas, en el espíritu quebrantado de nuestros amigos y compañeros en el Señor.... A pesar de nuestros miedos, o quizá precisamente por ellos, Jesús sabe llenarnos de alegría.... La Contemplación para alcanzar amor nos pide que pensemos en tanto bien recibido, para ponerlo luego al servicio de Aquel que nos lo entrega con el deseo de sanar y bendecir este mundo caído."

Segles ja d'experiència avalen el camí cristià, el carisma jesuític que es plasma en els exercicis espirituals. I aquest camí comença pel silenci. Silenci que pot dur a la trobada amb el Crist, aquell qui en algun moment es durà la pròpia alegria. I com a repte, la missió i a la vida.

Fem silenci? I deixem que l'Esperit faci?


Vols llegir el text, Jn 20,19-20?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Sagraments d'iniciació: Baptisme

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016.

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


El Bautismo: claves teológicas
Trobem la informació referent al sagrament a:
Tipo de sacramento y aspectos que hace presentes.
La iniciación cristiana se realiza mediante el conjunto de tres sacramentos: el Bautismo, que representa el comienzo de la nueva vida; la Confirmación, que es su afianzamiento; y la Eucaristía, que alimenta la fe de las personas cristianas con el Cuerpo y la Sangre de Cristo.

Desde tiempos de los apóstoles, para ser cristiano se sigue un camino de iniciación de varias etapas pero que a lo largo de los tiempos y en lugares diferentes se ha llevado a cabo a ritmos diversos. Aun así, este itinerario comprende algunos elementos esenciales que no pueden faltar: el anuncio de la Palabra, la acogida del Evangelio, la conversión, la profesión de fe, el Bautismo en sí mismo, la efusión del Espíritu Santo y el acceso a la Eucaristía.

Los aspectos que hace presente el Bautismo son la muerte y la purificación, pero también la regeneración y renovación. Se purifican los pecados y se nace, de nuevo, en el Espíritu Santo, como nos dice Pedro en su discurso “Volveos a Dios y bautizaos cada uno en el nombre de Jesucristo, para que Dios os perdone vuestros pecados y recibáis el don del Espíritu Santo.” (cfr. Hch 2,14-42).

El significado fundamental de este sacramento responde a una triple realidad:
  • En relación a Cristo, se empieza el camino de la salvación, quedando limpios del pecado original y de todos los pecados personales así como de todas las penas del pecado. Nada impide ya, la entrada en el Reino de Dios. Quedamos así unidos a Cristo en su muerte y también en la Resurrección.
  • Se nos introduce en una vida nueva, la de la Santísima Trinidad, como Hijos de Dios y como hermanos de los otros hermanos. Somos nueva criatura, “Por lo tanto, el que está unido a Cristo es una nueva persona. “Las cosas viejas pasaron; han sido hechas nuevas.”  (cfr. 2 Co 5,17), o bajo otras expresiones… "hijos adoptivos de Dios" (cfr. Ga 4,5-7), "partícipes de la naturaleza divina" (cfr. 2 P 1,4), "miembros de Cristo" (cfr. 1 Co 6,15; 12,27), "coherederos con Él" (cfr. Rm 8,17) o "templos del Espíritu Santo" (cfr. 1 Co 6,19).
  • En relación con la Iglesia, el Bautismo nos introduce en el Reino de Dios en la tierra, esta Iglesia a la que pertenecemos y de la que pasamos a ser piedras vivas.

Símbolo central del sacramento. Significado. 
El símbolo central del sacramento del Bautismo es el agua, que debe cumplir varias características: que no sea estancada y que se derrame sobre el neófito en el nombre de Dios, que debe ser el Dios de la trinidad. Este es un punto clave para que el Bautismo sea reconocido entre las distintas iglesias cristianas, católicos, protestantes, evangélicos, etc. 

En algunos casos hay familias pudientes que se hacen traer agua del río Jordán, como símbolo de una mayor cercanía al Bautismo del propio Jesús (cfr. Mc 1,10-11), aunque esto no es necesario.

El Bautismo en sí mismo se realiza de la manera más significativa mediante la triple inmersión en el agua bautismal. Pero desde la antigüedad puede ser también conferido derramando tres veces agua sobre la cabeza del candidato. Así es como se realiza habitualmente en nuestra cultura.

La fórmula bautismal por parte del ministro y acompaña la triple infusión, en el rito occidental son las palabras: "Nombre, yo te bautizo en el nombre del Padre, y del Hijo y del Espíritu Santo". En las liturgias orientales el rito es algo diferente, estando el catecúmeno vuelto hacia el Oriente, el sacerdote dice: "El siervo de Dios, Nombre., es bautizado en el nombre del Padre, y del Hijo y del Espíritu Santo"

El sujeto del sacramento es cualquier persona que no haya sido previamente bautizada y que desee entrar en el camino de Cristo, por ella misma o por opción de sus padres, si no tiene todavía uso de razón, como en el caso de los bebés.


Otros símbolos presentes en el sacramento. Significado.
En el Bautismo suelen aparecer otros muchos símbolos que complementan el símbolo fundamental, pero que no son tan importantes. Veamos cuales son y su significado:
  • Señal de la cruz: se realiza al inicio de la celebración y es el símbolo de la gracia que Cristo nos ha adquirido a través de la cruz, de su muerte y resurrección.
  • El anuncio de la Palabra: es la iluminación de la vida de los fieles con la verdad revelada, suscitando una respuesta de fe. El Bautismo es de un modo particular “el sacramento de la fe” por ser la entrada sacramental en esta vida de fe.
  • Exorcismos: la pronunciación de uno o varios exorcismos como símbolo de renuncia a Satanás, instigador del pecado.
  • El agua bautismal: ésta se consagra mediante una oración de epíclesis por la que se pide a Dios que, por medio de su Hijo, el poder del Espíritu Santo descienda sobre ella. Esta consagración a menudo se realizó previamente en la noche pascual.
  • Vestidura blanca del neófito: es el símbolo de la nueva vida en la que se entra. 
  • Cirios: se encienden del propio cirio pascual que se encendió la noche de Resurrección. Es el símbolo del testimonio, de la misión que Cristo nos encomienda.
  • Oleo: es el aceite con el que se consagra al bautizado. Es el símbolo, ya presente en el Antiguo Testamento, de la unción de los cristianos como sacerdotes, profetas y reyes. 
  • La fe: la fe requerida para el Bautismo no es una fe perfecta y madura, sino una fe de comienzo que está llamada a desarrollarse. Es por eso que al catecúmeno (si es adulto), o a su padrino, se le pregunta: "¿Qué pides a la Iglesia de Dios?" y él responde: "¡La fe!". De forma complementaria, anualmente en la vigilia pascual se realiza la renovación de las promesas del Bautismo, puesto que la preparación al sacramento del Bautismo sólo conduce al umbral de la vida nueva, que hay que trabajar día a día.
  • Los padres: es importante la participación de los padres en la tarea de ayudar al bautizado en su camino de  vida cristiana. Son ellos los que desean iniciar a su hijo en esta vida.
  • El padrino y madrina: son los que substituirán y complementaran a los padres. Deben ser creyentes sólidos, capaces de ayudar al, niño o adulto, en su camino de  vida cristiana.
  • La comunidad: como en el resto de sacramentos, es importante la comunidad que acompaña, en este sacramento habitualmente la familia y amigos próximos, así como los miembros de la parroquia o comunidad donde se realiza el acto. Es un símbolo comunitario de acompañamiento, celebración de hermanos en la fe.
  • El símbolo del ministro: son ministros ordinarios del Bautismo el obispo y el presbítero y, en la Iglesia latina, también el diácono. Es interesante notar que en caso de necesidad, cualquier persona, incluso no bautizada, puede bautizar (cfr. CIC can. 861, § 2) si tiene la intención requerida (esto es, querer hacer lo que hace la Iglesia al bautizar) y utiliza la fórmula bautismal trinitaria, comentada anteriormente. 

¿Imprime carácter o no? 
El Bautismo es uno de los sacramentos que imprime carácter en el alma de la persona bautizada. Este carácter es un signo espiritual indeleble que consagra al bautizado al culto de la religión cristiana. En el momento del Bautizo se levanta acta que queda archivada en los locales parroquiales o del obispado correspondiente.

El punto clave en el que se basa este signo imborrable es que por la fidelidad de Dios hacia nosotros, nunca dejamos de ser Hijos de Dios, aunque por nuestras acciones pudiéramos dejar de serlo. Por ser indeleble, el Bautismo no puede ser repetido.

dijous, 13 d’octubre del 2016

Guerra de religions? (4) Judaisme per la pau

Aquesta Entrada dóna continuïtat a la "Guerra de religions? Religions per la pau" de 23 de setembre passat. 

Si en aquella presentava la Declaració Nostra aetate (el Nostre Temps) fruit del Concili Vaticà II, en aquesta incloc l'article que fa referència a les relacions de l'Església amb el judaisme (art.4). Un resum d'aquella iniciativa, encara viva avui en dia, és aquest muntatge fotogràfic:


La religión judía
4. Al investigar el misterio de la Iglesia, este Sagrado Concilio recuerda los vínculos con que el Pueblo del Nuevo Testamento está espiritualmente unido con la raza de Abraham.
Pues la Iglesia de Cristo reconoce que los comienzos de su fe y de su elección se encuentran ya en los Patriarcas, en Moisés y los Profetas, conforme al misterio salvífico de Dios. Reconoce que todos los cristianos, hijos de Abraham según la fe, están incluidos en la vocación del mismo Patriarca y que la salvación de la Iglesia está místicamente prefigurada en la salida del pueblo elegido de la tierra de esclavitud. Por lo cual, la Iglesia no puede olvidar que ha recibido la Revelación del Antiguo Testamento por medio de aquel pueblo, con quien Dios, por su inefable misericordia se dignó establecer la Antigua Alianza, ni puede olvidar que se nutre de la raíz del buen olivo en que se han injertado las ramas del olivo silvestre que son los gentiles. Cree, pues, la Iglesia que Cristo, nuestra paz, reconcilió por la cruz a judíos y gentiles y que de ambos hizo una sola cosa en sí mismo.
La Iglesia tiene siempre ante sus ojos las palabras del Apóstol Pablo sobre sus hermanos de sangre, "a quienes pertenecen la adopción y la gloria, la Alianza, la Ley, el culto y las promesas; y también los Patriarcas, y de quienes procede Cristo según la carne" (Rom., 9,4-5), hijo de la Virgen María. Recuerda también que los Apóstoles, fundamentos y columnas de la Iglesia, nacieron del pueblo judío, así como muchísimos de aquellos primeros discípulos que anunciaron al mundo el Evangelio de Cristo.
Como afirma la Sagrada Escritura, Jerusalén no conoció el tiempo de su visita, gran parte de los Judíos no aceptaron el Evangelio e incluso no pocos se opusieron a su difusión. No obstante, según el Apóstol, los Judíos son todavía muy amados de Dios a causa de sus padres, porque Dios no se arrepiente de sus dones y de su vocación. La Iglesia, juntamente con los Profetas y el mismo Apóstol espera el día, que sólo Dios conoce, en que todos los pueblos invocarán al Señor con una sola voz y "le servirán como un solo hombre" (Soph 3,9).
Como es, por consiguiente, tan grande el patrimonio espiritual común a cristianos y judíos, este Sagrado Concilio quiere fomentar y recomendar el mutuo conocimiento y aprecio entre ellos, que se consigue sobre todo por medio de los estudios bíblicos y teológicos y con el diálogo fraterno.
Aunque las autoridades de los judíos con sus seguidores reclamaron la muerte de Cristo, sin embargo, lo que en su Pasión se hizo, no puede ser imputado ni indistintamente a todos los judíos que entonces vivían, ni a los judíos de hoy. Y, si bien la Iglesia es el nuevo Pueblo de Dios, no se ha de señalar a los judíos como reprobados de Dios ni malditos, como si esto se dedujera de las Sagradas Escrituras. Por consiguiente, procuren todos no enseñar nada que no esté conforme con la verdad evangélica y con el espíritu de Cristo, ni en la catequesis ni en la predicación de la Palabra de Dios.
Además, la Iglesia, que reprueba cualquier persecución contra los hombres, consciente del patrimonio común con los judíos, e impulsada no por razones políticas, sino por la religiosa caridad evangélica, deplora los odios, persecuciones y manifestaciones de antisemitismo de cualquier tiempo y persona contra los judíos. 
Por los demás, Cristo, como siempre lo ha profesado y profesa la Iglesia, abrazó voluntariamente y movido por inmensa caridad, su pasión y muerte, por los pecados de todos los hombres, para que todos consigan la salvación. Es, pues, deber de la Iglesia en su predicación el anunciar la cruz de Cristo como signo del amor universal de Dios y como fuente de toda gracia.

  • "Al investigar el misterio de la Iglesia...", l'Església ha de mirar enrere, estudiar el que ha estat i el què és. I a partir d'aquí extreure'n conclusions. Des del meu punt de vista, demanar perdó, presentar-se com acompanyant entre d'altres és el camí més evangèlic que pot haver.
  • "los comienzos de su fe y de su elección se encuentran ya en los Patriarcas, en Moisés y los Profetas,". És de coherència respectar els grans a la família. Dins la gran família religiosa, el poble jueu antic són els nostres avantpassats i els jueus actuals, els nostres germans
  • "La Iglesia, juntamente con los Profetas y el mismo Apóstol espera el día, que sólo Dios conoce, en que todos los pueblos invocarán al Señor con una sola voz y "le servirán como un solo hombre" (Soph 3,9)." Aquesta crida del profeta Sofonies és el que ens ha d'il·luminar en el camí de la vida futura, a jueus i a cristians.
  • "Además, la Iglesia... deplora los odios, persecuciones y manifestaciones de antisemitismo de cualquier tiempo y persona contra los judíos. ". A Déu gràcies sembla que aquesta crida d'ara fa 50 anys està superada. Què hi ha, ara, dels palestins?
Què en saps dels jueus?
La Torà, part del nostre AT, una font inesgotable

dimarts, 11 d’octubre del 2016

Clar i català (i també cristià)

Alguns critiquen a Sor Lucia Caram per la seva forma de fer, per la seva forma d'animar, per la seva forma d'acompanyar... 

Una representació del programa #invulnerables va assistir dimecres dia 5 d'octubre a l'Audiència General a la plaça de Sant Pere, i Francesc li va dir "Sor Lucia, continúe armando lio". Tot dit.


Tot dit, i a continuar fent!

dissabte, 8 d’octubre del 2016

La misericòrdia de Déu, a totes les religions

Els cristians i cristianes estem vivint des de fa mesos la proposta del papa Francesc de l'any de la misericòrdia (enllaç), a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" el dia 8 de desembre de 2015. 

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

Recullo de la butlla "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català) el text del número 23 en el qual Francesc parla sobre aquest aspecte a les diverses religions
23. La misericòrdia posseeix un valor que sobrepassa els confins de l'Església. Ella ens relaciona amb el Judaisme i l'Islam, que la consideren un dels atributs que més qualifiquen Déu. Israel primer que tot va rebre aquesta revelació, que roman en la història com el començament d'una riquesa incommensurable d'oferir a tota la humanitat. Com hem vist, les pàgines de l'Antic Testament estan entreteixides de misericòrdia perquè narren les obres que el Senyor ha realitzat a favor del seu poble en els moments més difícils de la seva història. L'Islam, per la seva part, entre els noms que atribueix al Creador hi ha el de Misericordiós i Clement. Aquesta invocació apareix amb freqüència als llavis dels fidels musulmans, que se senten acompanyats i sostinguts per la misericòrdia en la seva quotidiana debilitat. També ells creuen que ningú no pot limitar la misericòrdia divina perquè les seves portes estan sempre obertes. 
Que aquest Any Jubilar viscut en la misericòrdia pugui afavorir el trobament amb aquestes religions i amb les altres nobles tradicions religioses; que ens faci més oberts al diàleg per conèixer-nos i comprendre'ns millor; elimini tota forma de foscor i menyspreu, i allunyi qualsevol forma de violència i de discriminació.

A l'entrada "Guerra de religions? Religions per la pau" de data 23/09/2016 i les següents estic presentant algunes de les iniciatives de l'Església en pro del diàleg inter religiós i que de forma comuna duen a terme diverses confessions.

En aquest sentit, la butlla "Misericordiae Vultus" de Francesc ha volgut tenir també unes paraules de record pel Judaisme i l'Islam reafirmant que també aquestes religions germanes a la cristiana tenen set, cerquen i promouen la misericòrdia de Déu, de l'únic Déu creador i Pare.

Més oberts al diàleg, per conèixer-nos.

dijous, 6 d’octubre del 2016

Preneu, Senyor, i rebeu, rebeu

Dono continuïtat amb aquesta Entrada a la secció del Bloc dedicada a reflexionar i presentar diverses formes de pregar. Les podràs trobar cercant l'etiqueta "Pregària, com?"


Tomad, Señor, y recibid
toda mi libertad,
mi memoria,
mi entendimiento,
y toda mi voluntad,
todo mi haber y mi poseer;

Vos me disteis,

A Vos, Señor, lo torno.
Todo es vuestro,
disponed todo a vuestra voluntad;
dadme vuestro amor y gracia,
que con ésta me basta. 
Preneu, Senyor, i rebeu 
tota la meva llibertat, 
la memòria, 
l’enteniment 
i tota la voluntat, 
tot el que sóc i posseeixo, 

Vós m’ho heu donat, 
a Vós, Senyor, ho torno, 
tot és vostre, 
disposeu-ne segons la vostra voluntat.
Doneu-me el vostre amor i gràcia,
perquè això em basta.















Aquesta d'avui és una pregària atribuïda a Sant Ignasi de Loiola. Quantes i quantes pregàries s'han fet al llarg de la història. Algunes atribuïdes al propi Jesús -com el para nostre o les benaurances-  a persones concretes, pares de l'Església, sants, religiosos i religioses... però també quantes i quantes anònimes, que només són conegudes pel cor dels seus autors i per Déu.

De vegades pot ser útil parlar i escoltar allò que marca el nostre cor, el nostre cos. Però d'altres pot ser interessant pregar amb la pregària que un creient predecessor nostre va intuir i que la saviesa de segles i segles ha acabat entronitzant com a pregària de tots els fidels. Què hi ha en aquestes paraules de Sant Ignasi? Que hi ha en aquestes paraules fetes cançó de la religiosa de Jesús-Maria Isa Solà (+Haití 2/09/2016)

Una germana seva de congregació i amiga des de la infància, la germana Maite Valls ens deia en una xerrada pregària que la Isa a més de religiosa i dona era artista i fotògrafa. Quan prenia la seva càmera deia que sentia una crida de Déu a estimar més allò que veia a través de l'objectiu. 



dimecres, 5 d’octubre del 2016

No sentir-se bé, sentir-se superat. Donar ànims?

"Aixeca't, pren la teva llitera i camina"
"Entre ells hi havia un home, malalt des de feia trenta-vuit anys. Jesús, en veure'l ajagut i sabent que estava així des de feia molt de temps, li diu: --Vols curar-te? El malalt li respongué: --Senyor, no tinc ningú que em tiri a la piscina en el moment que es remou l'aigua i, mentre jo hi vaig, un altre hi baixa abans que jo. Jesús li diu: --Aixeca't, pren la teva llitera i camina. A l'instant, aquell home va quedar curat, prengué la llitera i caminava."


Recullo avui aquest fragment de l'evangeli de Joan. Tot i que ja el vaig tractar en data 6/04/2104 a l'Entrada "IV Setmana de Quaresma 2014", ara ho faig des d'un altre punt de vista.

L'evangelista dedica íntegrament els capítols 4, 5 i 6 a presentar les reaccions de diverses persones i grups davant les actuacions de Jesús. Aquest passatge ens mostra Jesús, el paralític i els qui s'ho miren des de fora.  

Vull fixar-me en les figures de Jesús i del paralític. La imatge de més a dalt la vaig escriure jo mateix a la trobada d'educadors de Girona del 6 de setembre passat amb la mà esquerra. La "coach" Pilar Peña Peña va voler-nos fer adonar de com se sent un infant quan es troba sobrepassat per les circumstàncies. El que li devia passar al paralític, "--Senyor, no tinc ningú que em tiri a la piscina en el moment que es remou l'aigua i, mentre jo hi vaig, un altre hi baixa abans que jo". Tot eren excuses per no avançar. Què va fer Jesús? Quin devia ser el gran miracle? Donar-li ànims amb aquests senzilles paraules, "-Aixeca't, pren la teva llitera i camina!".

La regla del 80-20 afirma que en qualsevol fet de la vida, també en els problemes que ens remouen, el 80% són muntatges propis, idealitzacions, pors... i només el 20% realitat. El que cal és discernir, adonar-se i començar-se a moure. I la paraula de Jesús, la paraula del germà aquí és important.

Muntatges, idealitzacions, pors... quines tenim? 
Com ens parla Jesús a avançar?


Vols llegir el text de l'Evangeli, Jn 5,1-18?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Per cert, que el text volia dir... "Una vegada havia estat un lloc per somniar-... elaborar el desencís... per les coses més llunyanes. El millor lloc del món".